ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Gibraltar, el membre fantasma
4329
post-template-default,single,single-post,postid-4329,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

04 abr Gibraltar, el membre fantasma

Gibraltar sempre ha estat com la cama amputada que encara fa mal els dies de pluja. El penyal és el membre fantasma que recorda l’orgull ferit del nacionalisme espanyol davant del món. El Brexit podria convertit la queixa ritual de Madrid en una altra cosa i Londres –abans que algú s’emocioni- ha deixat clar que defensarà a peu i a cavall la voluntat de la població de la roca, que no té cap interès a abraçar la nacionalitat espanyola.

El Tractat d’Utrecht, pel qual aquest territori peninsular va passar a mans britàniques, vincula l’espanyolisme humiliat i dolençós amb el seu contrari: la memòria victoriosa de les tropes franco-castellanes en la guerra de Successió, que va posar fi als furs dels catalans. En aquell moment, els anglesos van anar a la seva i –com és lògic- aniran a la seva avui. Quan la darrera guerra civil, va tornar a passar el mateix. Els interessos són els interessos.

Dit això, fa gràcia que un exministre de Margaret Thatcher amenaci amb donar empara a l’independentisme català per contrarestar les possibles maniobres del govern espanyol per alterar l’status de Gibraltar. Per cert, cal recordar que la premier conservadora va deixar morir Bobby Sands i nou membres més de l’IRA que, l’any 1981, van fer vaga de fam per exigir ser tractats com a presoners de guerra. Les ironies de l’episodi són encara més recargolades si tenim en compte que el ministre Dastis rep els dards de la caverna per haver dit que Espanya no vetaria l’ingrés d’Escòcia a la UE si se separés del Regne Unit. De Gibraltar a Edimburg i tiro perquè em toca. Va ser un lapsus o un canvi de posició?

Els gibraltarenys i els escocesos tenen reconegut el dret a decidir. Aquesta és la gran diferència amb els cas dels catalans. El pragmatisme i el liberalisme antic de Londres és el que unifica aquestes dues situacions, on hi ha en joc no només la sobirania d’uns territoris sinó la voluntat democràtica de dues comunitats a qui es reconeix que han de ser consultades: gibraltarenys que no s’imaginen sense passaport britànic i escocesos que volen repetir un referèndum perquè entenen que el Brexit ha modificat les promeses que van determinar el resultat del 18 de setembre del 2014. Els uns volen continuar dins del Regne Unit i els altres volen repensar-s’ho a la llum de les noves regles de joc. La primera ministra de Sa Graciosa Majestat parla amb tothom, també amb la seva homologa escocesa. Ningú entendria que no ho fes.

Espanya no es va recuperar mai de la pèrdua del seu imperi, culminada amb les guerres de Cuba i Filipines, per no esmentar la penosa sortida del Sàhara Occidental quan Franco agonitzava. En canvi, l’imperi britànic es va anar dissolvent més tard, i els seus gestors van intentar capgirar el relat decadent per evitar visions tràgiques, que són les típiques de l’imaginari espanyol des del 1898 fins ara. La grandesa imperial britànica es va començar a esquerdar amb la independència d’Irlanda (excepte els sis comptats del Nord, un cas molt particular on la violència va senyorejar durant dècades) i, poc a poc, van anar caient totes les peces del mapa. Malgrat la descolonització i la puixança dels Estats Units, Londres no va renunciar al seu paper de gran metròpoli. Des d’allí, mai han deixat de sortir idees i modes que obren camins. El nacionalisme espanyol és inevitablement un sentit primari i excloent de la propietat mentre el patriotisme britànic –amb o sense Brexit- reposa en llibertats assentades i equilibris molt complexos.

Catalunya no ha d’esperar l’ajut de ningú, tampoc dels anglesos. No ens enganyem. Però Madrid tampoc podrà fer ballar Londres al so del seu timbal.

Etiquetes: