29 mai 2017 Empresaris i presidents
El Cercle d’Economia ha escoltat aquest cap de setmana el president Puigdemont i el president Rajoy. El primer va parlar amb serenor i va ser rebut amb fredor polar –i algun gest de mala educació– per la majoria dels assistents a la trobada de Sitges. El segon va parlar amb arrogància però, en canvi, va ser rebut amb dòcil simpatia pels empresaris i alts directius allí aplegats. En la seva columna de dissabte, Ramon Aymerich va certificar que aquestes jornades “quedaran per a la història com el moment en què el Cercle ha marcat una definitiva distància amb el sobiranisme que governa Catalunya”. Penso, com el col·lega Aymerich, que quan Juan José Brugera demana a Puigdemont que vagi al Congrés dels Diputats a explicar el referèndum com vol Rajoy (tot obviant els motius exposats a bastament pel president de la Generalitat per no fer-ho), el Cercle es posa al costat de Madrid.
Aquesta circumstància planteja seriosos dubtes sobre el paper arbitral d’una de les plataformes més potents de l’elit empresarial. Però això no és el més interessant, si posem els llums llargs. El que potser cridarà més l’atenció als historiadors del futur és la desconnexió evident entre determinades elits i amplis sectors de les classes mitjanes catalanes (dintre les quals també hi ha empresaris), un símptoma semblant al que passa en altres països. En aquest sentit, queda clar que les lliçons dels darrers dies no s’apliquen al conflicte català. Les elits de Madrid han perdut la batalla pel control del PSOE com van perdre, al febrer, la batalla per frenar el lideratge de Pablo Iglesias a Podem. Les elits catalanes sembla que no han pres nota d’aquestes derrotes.
Es pot tractar Puigdemont com si fos un empestat en comptes de tractar-lo com algú que ostenta la màxima responsabilitat democràtica. És una opció. Com ho és insistir en les malvestats d’una eventual secessió mentre no es pregunta a Rajoy per l’escandalós intervencionisme del PP en el nomenament de jutges i fiscals. ¿Podem imaginar una inseguretat jurídica més gran que la d’un Estat on el partidisme descarnat amenaça seriosament la divisió de poders i els contrapesos imprescindibles? Si jo fos empresari, estaria més neguitós per tot això que per un referèndum a Catalunya. Resulta irònic que alguns titllin de “colpistes” els adversaris mentre practiquen cops d’Estat diaris sobre els punts més sensibles de l’estructura.
Puigdemont és avui més apreciat que fa tres dies per les classes mitjanes que volen el referèndum i estan cansades del menyspreu i les amenaces del Govern espanyol i el Partit Popular. La fredor de la rebuda del Cercle a Sitges no fa mal a Puigdemont, al contrari. Ens recorda que el procés també és –des del primer dia– una lluita de classes postmoderna, que neix de la convicció que els que més paguen per garantir el sistema són també els més maltractats.