ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Moral de la ràdio
4974
post-template-default,single,single-post,postid-4974,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

15 mar Moral de la ràdio

Arran d’un documental que acusa de pederàstia Mi­chael Jackson, la BBC i altres cadenes de ràdio han decidit vetar les cançons de l’estrella del pop desapareguda. D’aquesta manera, i segons els directius de les emissores que han pres aquesta decisió, el suposat delicte de l’artista converteix en matèria criminal tota la seva obra, al marge del seu contingut. El creador era –diuen els autors del documental– un monstre i, per tant, les seves creacions han de desaparèixer de l’espai públic. No se sap si això és una pena pòstuma, una mesura preventiva contra imitadors presumptes del costat fosc del personatge o un exorcisme mediàtic per expulsar no sabem quina mena de dimonis del cos de l’audiència d’un mitjà determinat.

Què ens diu del nostre temps aquesta notícia? Potser ens mostra l’efervescència irracional d’un univers de gestos mecànics que volen evitar crisis ­reputacionals, que són les crisis fonamentals quan la credibilitat ha desaparegut en benefici de la versemblança ètica. Els directius que proscriuen Jackson volen conjurar els hipo- tètics danys d’imatge de les seves empreses, per simpatia. És una operació que pretén oferir exemplaritat a bon preu, com si la resta d’artistes i obres que es difonen poguessin superar sense problemes una prova del cotó fluix universal. Malgrat la ridiculesa del veto, tothom fa veure que és una acció seriosa i fonamentada. Em recorda els discursos sobre la pau al món a càrrec de segons quins líders internacionals. Aquí domina un afany hipermoral preventiu, que genera un paternalisme extrem sobre el públic: vostè no pot escoltar aquesta música, nosaltres el protegim contra el perill.

El silenci forçós contra les cançons de Michael Jackson té un punt d’anacronisme que xoca amb la realitat d’un consum multiplataforma i, en aquest sentit, aconsegueix tot el contrari del que pretén: rellança l’obra del mort, li atorga unes qualitats extres que no té, alhora que el recol·loca en un envàs barat de una condició maleïda exprés, que es diluirà en un magma de veritats, rumors i falòrnies que, al seu torn, se sumaran a la llegenda de la qual la indústria de l’entreteniment –ràdios incloses– viu. El negoci pot ser rodó, un win-win de manual: rèdit ètic i rèdit econòmic es retroalimenten per sota, mentre els vigilants de la puresa pública aplaudeixen. Hi ha qui doni més?

Segons l’escriptora Concepción Arenal, toca “odiar el delicte i compadir el delinqüent”. No sembla que això funcioni quan arribem a la vitrina de certs famosos. Quants llibres haurien de desaparèixer de les biblioteques si la dèria que mou els censors de la ­música de Michael Jackson esdevé mainstream? I quantes pel·lícules serien introbables si el cinema fos objecte dels nous exorcistes mediàtics? Quan jo era jove, no pensava pas que hauria d’escriure un dia contra tanta estu­pidesa.

Etiquetes: