ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Trapero i els límits
4972
post-template-default,single,single-post,postid-4972,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

21 mar Trapero i els límits

Els límits, sense embuts. Els límits del procés independentista van quedar a la vista de tothom quan el major Trapero va declarar com a testimoni al Tribunal Suprem. Va ser com si algú ens mostrés la part poste­rior –atapeïda de claus, sargits i pegats– del decorat d’una gran funció. El que va ser màxim responsable dels Mossos d’Esquadra va separar amb el seu relat les ac­cions del cos que ell dirigia de les deci­sions polítiques del Govern, per salvaguardar el paper de 17.000 agents i per reivindicar la seva traça professional i la seva lleialtat a la llei. Amb això –ja s’ha repetit en totes les cròniques– va trencar la tesi del delicte de rebel·lió de forma contundent; a canvi de posar sobre la taula la temeritat i la frivolitat del que va fer el Govern durant la tardor del 2017.

Caldrà llegir i rellegir moltes vegades les paraules de Josep Lluís Trapero en la vista contra els líders independentistes, i segur que haurem de fer el mateix amb el que digui com a acusat quan comenci la causa contra la cúpula de la policia autonòmica a l’Au­diència Nacional. Els historiadors de demà trobaran en els mots de Trapero una claredat indispensable per desentranyar els fils d’un esdeveniment enredat pel solapament del voluntarisme impotent, el tacticisme irrealista i el menyspreu d’això que antigament es denominaven les condi­cions objectives. Com el nen del conte del vestit nou de l’emperador, Trapero revela la veritat amb una simplicitat ­sorprenent, travessant amb elegància els malentesos gegantins d’un referèndum i una declaració d’independència que constituïen, en realitat, un pla per aconseguir una nego­ciació política amb Madrid que (com s’ha pogut sentir també al Suprem aquests ­dies) se’ls va escapar de les mans.

La lliçó del major Trapero té la virtut d’il·luminar el punt més feble del procés català com a ruptura (o simulacre de ruptura) impulsada des de la Generalitat en sintonia amb una àmplia mobilització pacífica als carrers: la desobediència oficial. Segons aquest disseny, els membres del Govern es comprometien amb la desconnexió sense per això posar en risc –teòricament– els funcionaris de l’administració catalana. Era una quadratura del cercle que ja es va demostrar il·lusòria quan departaments molt sensibles de la tecnoestructura autonòmica es van negar a validar i implementar certes disposicions; l’èpica i la burocràcia són dimensions que no lliguen gaire i la impossible desobe­diència des de dalt va fer que la retòrica es dissolgués en el no-res quan va arribar l’hora de la veritat. No hi havia cap dada real que fes pensar que els Mossos serien diferents de la immensa ­majoria de fun­cionaris de la Generalitat.

Segons va declarar Trapero, tot estava molt clar. Així ho havia reiterat personalment davant Puigdemont, Junqueras i Forn: “Els vam dir que nosaltres compli­ríem les ordres judicials, que no s’equivoquessin; que el cos no trencaria mai amb la Constitució; que no acompanyàvem el projecte independentista i que estàvem molestos”. No crec que ningú al Govern se sorprengués. Una altra cosa són les fantasies que certs entorns independentistes podien fer córrer sobre uns Mossos que, arribat el cas, es convertirien en una mena de milí-cia republicana. Fantasies que, paradoxalment, només perviuen avui en les acusa­cions del judici, ansioses per provar una ­suposada complicitat entre el Govern independentista i la cúpula dels Mossos. La contundència amb què Trapero va explicar que tenia un pla per detenir Puig­demont i els seus consellers va ser el tallafocs definitiu.

El que es va fer, el que no es va fer i el que semblava que es feia mentre es feia una ­altra cosa. Les bases de l’independentisme encara se senten concernides per la narrativa ambigua d’una declaració d’independència marcada pel fa­talisme del descontrol i la por a la paraula traïdor. Una declaració d’independència anun­ciada merament com a escut protector per evitar el descrèdit dels que havien mantingut el farol –l’expressió és de l’exconsellera Clara Ponsatí– més enllà del que l’anàlisi racional aconsellava. Per a l’independentisme de base el que ha dit Trapero no és de fàcil digestió.

En aquest context de simple retòrica pal·liativa contra la frustració, és irrellevant el ­debat sobre si existien poques o moltes estructures d’Estat el 29 de setembre del 2017, perquè l’única cosa important era que el Govern no podia (ni volia) arrabassar a l’Executiu espanyol el monopoli de la força, amb la qual cosa la república no podia ni néixer. Trapero, com a professional del ram, no va dubtar mai sobre el centre de gravetat de la violència institucional. Per això va encaixar tan malament la presència de la figura supervisora de Pérez de los Cobos, que va considerar una tutela ­absolutament innecessària.

El sentit institucional i el sentit de rea­litat que els va faltar als membres del ­Govern en les hores més crítiques els va ­tenir sempre el major Trapero, que va quedar atrapat entre el simbolisme agònic dels uns i el furor venjatiu dels altres. El clàssic castellà s’escau en aquest cas: “Quin bon vassall, si tingués un bon senyor”.

Etiquetes: