ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Presos rivals i diagnòstics
4985
post-template-default,single,single-post,postid-4985,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

01 abr Presos rivals i diagnòstics

Igual que a les eleccions catalanes del 21-D, els dos principals partits de l’independentisme han decidit posar els seus dirigents empresonats de caps de llista o en llocs destacats de les candidatures. ERC presenta Oriol Junqueras com a cap de cartell de les generals i les europees, mentre que JxCat ha optat per Jordi Sànchez als comicis espanyols i Joaquim Forn a les municipals de Barcelona; per a les europees, els postconvergents aposten per l’exiliat Carles Puigdemont.

 

Ni els uns ni els altres volen renunciar a l’actiu mobilitzador que tenen els presos polítics, per bé que tothom sap que no podran exercir aquestes responsabilitats si –com es preveu– la condemna del Suprem inclou inhabilitacions severes.

 

Que els presos independentistes siguin candidats entra en el guió. Però això subratlla –inevitablement– que l’independentisme no ha suspès la seva competició interna malgrat la repressió de l’Estat, ans al contrari. Al banc dels acusats les lleialtats partidistes es difuminen, però la llarga campanya ens recorda que hi ha una pugna per assolir l’hegemonia en un moviment que és transversal i, alhora, orientat ideològicament cap al centreesquerra. Junqueras i Puigdemont no deixaran escapar l’oportunitat de tornar a mesurar les seves forces mentre intenten connectar amb l’estat d’ànim d’unes bases sotmeses a gesticulacions dissonants.

Moltes coses són en joc en les tres eleccions que ens esperen. La principal és l’aterratge (millor o pitjor) de l’independentisme en un nou context. Sergi Sol ha escrit un llibre que dona moltes pistes en aquest sentit: Oriol Junqueras: Fins que siguem lliures, en què qui és la mà dreta del líder d’ERC sintetitza el nou diagnòstic republicà: “Prou comèdia: a picar pedra de nou i a preparar la victòria, que no ens caurà del cel ni per un ardit de coratge. Som on som, no on ens agradaria ser. Però aquí on som no hi havíem arribat mai. Acumular forces, perseverar, no perdre el pas i retenir tot el capital polític ­acumulat són els nostres ­baluards”.

 

Em demano si aquestes paraules són gaire diferents de l’anàlisi de molts dirigents de JxCat mentre constato que hi ha figures de l’espai postconvergent que les podrien subscriure. Per exemple, Joaquim Forn fa unes reflexions coincidents amb les anteriors al llibre Escrits de presó: “Per mi, el lema de ‘Catalunya, un sol poble’ no ha perdut vigència. Hem aconseguit els millors resultats en unes eleccions: dos milions cent mil votants independentistes. Òbviament, això no és suficient per fer el darrer pas, però no hem de perdre de vista que ha estat un èxit haver arribat fins aquí. Què és més intel·ligent, ara?: gestionar aquesta força, reagrupar-la i fer-la créixer amb noves estratègies o tornar-nos a enfrontar a un Estat avui més fort i desacomplexat, sense que tinguem cap garantia o possibilitat de victòria?”.

Què oferiran Gabriel Rufián i Laura Borràs als mítings? Seran lluny o a prop del que acabem de llegir?

Etiquetes: