ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Irreal Catalunya real
4989
post-template-default,single,single-post,postid-4989,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

11 abr Irreal Catalunya real

Hi ha coses que tornen perquè mai no han acabat de marxar. Per exemple, les referències, més o menys solemnes, a una “Catalunya real” que –no es diu explícitament– seria l’oposada a una Catalunya artificial, inventada, ortopèdica o imaginària. La darrera persona notable que n’ha fet esment públic és Meritxell Batet, ministra i cap de llista per Barcelona del PSC a les generals: “La candidatura socialista per les eleccions del 28-A és un exemple de la Catalunya real, la compromesa amb el progrés social i la convivència, que és el que representen les nostres llistes”. Batet és una dona sensata que cal escoltar, però té tirada a fer aquesta distinció. El mes de setembre de l’any passat, davant d’alcaldes i regidors socialistes, va elogiar el seu partit per ser el de la Catalunya real.

Hi ha partits polítics de la Catalunya irreal? Em sembla que no. Fins i tot els grups més petits del Parlament actual –la CUP i el PP– són expressió clara d’una part del país real, que té ciutadans que pensen i voten coses molt diferents. Tot això és molt obvi. Llavors, per què hem de parlar-ne? Perquè la temptació d’apropiar-se de la realitat per fer campanya sembla més forta que l’evidència i la raó. El PSC ha estat i és –ara menys que fa vint anys– una organització que, des de la centralitat, ha servit per articular políticament els catalans, des dels ajuntaments fins al Parlament Europeu, passant per tots els nivells. Els socialistes han tingut un paper protagonista en molts àmbits i han participat de consensos molt importants, com els que tenen a veure amb l’escola, la llengua, la salut, la policia i els mitjans públics. Ningú no pot negar aquests fets, per això no cal que des del mateix socialisme català es caigui en una exageració que desen­foca i desfigura la història. El subratllat de realitat en exclusiva no aporta res.

 

Siguem adults, siguem seriosos. No hi ha una Catalunya més real que una altra. Aquesta és una simplificació de regust antic i de poc recorregut, que recorda les velles pugnes entre la CiU de Jordi Pujol i el PSC de Pasqual Maragall. En la Catalunya del bipartidisme, aquella dels anys vuitanta i noranta, uns i altres pretenien representar el país real més i millor que el contrincant. Era absurd, però això organitzava el tauler de joc i la lluita d’interessos. Més enllà dels símbols, ambdues formacions es repartien el vot i el pes institucional en funció del tipus de comicis, i això generava centres de gravetat complementaris i uns estranys equilibris. La resta de partits polítics feien el que podien, perquè convergents i socialistes tendien a omplir-ho tot de manera expansiva i abusiva. Ara, sense aquell bipartidisme, tot està més repartit.

“Catalunya real” que –no es diu explícitament– seria l’oposada a una Catalunya artificial, inventada, ortopèdica o imaginària.

Tan real és el votant d’ERC com el votant de Cs, negar-ho fa riure. És real la gent que vota independentisme i la gent que vota opcions que no volen canviar l’statu quo o que pretenen reduir encara més l’autonomia. Tan real és la població metropolitana com la que viu a l’alta muntanya, tan real és el jovent que estudia com els avis que passen hores en solitud. País real és tothom, qui ­escolta Rosalía, Manel o Ràdio Estel. La ­política (la dels partits que no volen lliscar pel tobogan populista, esclar) és un esforç de síntesi que parteix de reconèixer el paper de l’altre i el seu dret a parlar. Si anem dient que hi ha una Catalunya més real que una altra, estem suggerint que hi ha, potser, ciutadans que són també més reals que d’altres (amb més dret a ser escoltats que la resta), la qual cosa ens mena a un terreny relliscós i molt inquietant.

 

Una de les coses que han passat a Catalunya en els darrers anys és que moltes lleialtats polítiques, moltes adscripcions ideològiques i moltes bosses de vots s’han transformat de manera extraordinària. La crisi econòmica, el procés i el desgast del sistema forjat durant la transició han impactat sobre les persones i han generat noves perspectives i recomposicions que conformen un paisatge nou. El personal s’ha fet preguntes i, en molts casos, s’ha mogut de lloc. El vendaval ha estat de grans dimensions. Un votant socialista que s’ha convertit en independentista és més o menys real que un votant so­cialista que va votar Inés Arrimadas el 21-D? Jo en conec dels dos tipus i puc assegurar que són ben reals. Com són reals també els que s’han mogut en altres direccions.

 

La realitat no és estàtica. Vull dir que les Catalunyes reals –totes elles– no s’estan quietes, viuen en el canvi constant. Si agafem els electorats i els partits catalans d’a­vui i els comparem amb el que teníem l’any 2009 o el 1989 haurem d’admetre que, sortosament, Catalunya i la realitat mai no s’han pogut encaixonar en un esquema tancat. Cap dels llibres de prospectiva que es van publicar fa un quart de segle van preveure que ens trobaríem avui en la situació –europea, espanyola i catalana– que ens toca viure. El clixé d’una pretesa Catalunya real en mans només d’uns és un material caducat, inexorablement superat per la velocitat del present. Tots els partits són la Catalunya real i tots compten.

Etiquetes: