05 set 2019 Canya als russos
Aquest agost he llegit un llibre deliciós de John Steinbeck titulat Viatges amb el Charley, editat en català per Viena. Hi explica el llarg periple que va fer l’any 1960, en companyia del seu gos, per explorar el seu país, els Estats Units, de costa a costa, en una camioneta que portava incorporada una caravana. L’escriptor descobreix una societat en mutació i sap distanciar-se del que és aparentment normal, per subratllar que no hi ha res més exòtic i més inquietant que allò que ens és més proper. El sentit de l’humor que amara la narració, elegant i ben dosificat, aconsegueix que algunes grans qüestions vagin fluint com si res, mentre el viatger travessa diferents estats i parla amb persones de tota mena.
Tot xerrant amb un botiguer de Minnesota, Steinbeck mira de saber què pensa la gent sobre la política. Situeu-vos: plena guerra freda, el president Eisenhower a la Casa Blanca, la por a l’apocalipsi nuclear és la faula de moda i l’enemic oficial és la Unió Soviètica. Kennedy encara ha d’arribar, els negres encara són víctimes de la segregació racial i la contestació contracultural encara s’està covant. Havien perdut els nord-americans les ganes de discutir sobre els assumptes polítics? L’escriptor s’ho demana, i el seu interlocutor considera que la gent es desfoga d’una altra manera: “No hi ha dia que algú no comenci a repartir contra els russos”. L’enemic exterior fa la seva funció i el viatger ho resumeix perfectament: “Potser a tothom li calen uns russos. M’hi jugo el que vulgui que fins i tot a Rússia tenen russos. Potser els anomenen americans”. L’anècdota és una lliçó d’alteritat i d’empatia bàsiques.
Ha plogut una mica des del 1960. Qui fa el paper dels russos a dia d’avui? A quins russos temem i ataquem?
La caiguda del mur de Berlín i la desintegració de l’imperi soviètic va esborrar l’enemic exterior oficial de les democràcies occidentals. Després dels atemptats de l’11-S, l’enemic va ser el gihadista (i totes les seves ramificacions exactes i també inexactes). Si Steinbeck ressuscités i avui fes un tomb per l’Amèrica que vota Trump, escoltaria persones que afirmen que “no hi ha dia que algú no comenci a repartir contra els immigrants sense papers, els musulmans, els col·lectius LGTBI, les feministes i els periodistes i polítics amb posicions liberals”. Recordeu que, en aquell context, liberal vol dir progressista. La polarització de la guerra freda sembla un joc de nens al costat de la polarització d’avui. L’enemic exterior ha estat substituït per l’enemic interior.
La revista The Economist, en un dels números del passat agost, va publicar un article molt interessant sobre la llibertat d’expressió i les dificultats de mantenir un debat democràtic que no sigui segrestat pels extrems. El seu diagnòstic és preocupant però incontestable: “A mesura que les societats s’han tornat més polaritzades políticament, moltes persones han arribat a creure que l’altre bàndol no només està equivocat, sinó que és malvat. El seu objectiu real és oprimir les minories (si estan a la dreta) o trair els Estats Units (si estan a l’esquerra)”. Un president com Trump ha contribuït enormement a aquesta caricatura, però també certs sectors de l’esquerra – The Economist parla d’entorns universitaris– que propugnen silenciar com sigui els missatges dels quals discrepen, al·legant sovint que les paraules són una forma de violència amb efectes traumàtics, sobretot per a grups desfavorits. La prestigiosa publicació posa un exemple esclaridor de com certes discussions públiques acaben sent impossibles: “Una de les raons per les quals el debat sobre els drets de les persones transgènere a Occident s’ha tornat tan verinós és que algunes persones són genuïnament transfòbiques. Una altra és que alguns activistes transgènere acusen les persones que simplement no estan d’acord amb ells de fer el discurs de l’odi i demanen que la policia actuï contra aquests”. Estem encaixonats, moltes vegades, entre bàndols que tracten d’imposar l’exclusió i la censura a tota costa, amb argúcies que han convertit el delicte d’odi en una mena de jòquer que s’intenta fer servir de manera mecànica i preventiva per imposar una determinada idea, sempre amb l’actitud de qui creu tenir una o altra forma de superioritat moral. Quan aquí hi juguen autoritats policials i judicials –ho hem vist recentment–, l’arbitrarietat està servida i entrem a la dimensió desconeguda.
La polarització de la guerra freda sembla un joc de nens avui, quan l’enemic exterior ha estat substituït per l’interior
A Barcelona, Catalunya i Espanya també passa –potser amb menys intensitat– el mateix que en el paisatge descoratjador on es mou Donald Trump. Allí i aquí, la polarització política descontrolada arrossega el debat de les idees fins a una selva on tots els arguments són deformats i esclafats per dues lògiques tòxiques en combinació: la de la política com a simple reducció amic-enemic (els nostres russos de torn) i la del diàleg com a territori de censura, autocensura i intolerància exercida amb total satisfacció. No és només una inèrcia a les xarxes socials, és un clima que ens fa cada cop més petits i més ximples.