06 set 2019 Una guerra animal

L’alliberament de conills en una granja de Gurb és un episodi que, a més d’impactar el personal, ens mostra la naturalesa d’algunes guerres culturals amb les quals haurem d’acostumar-nos a conviure. La reflexió filosòfica sobre la nostra relació amb els animals és de gran interès i ens in­terpel·la més que no voldríem, encara que tendim a posar-la a la pila d’assumptes que poden esperar, perquè la nostra atenció és limitada i són molts els fenòmens del present sobre els quals se’ns demana tenir posició. Agradi o no, pensar el paper dels humans davant de la resta d’espècies és ser fidels a la tradició il·lustrada i una manera d’actualitzar-la i eixamplar-la. Però l’acció dels joves amics dels conills banalitza i caricaturitza sense voler un assumpte que ni és tan trivial com diuen alguns ni tan essencial com diuen altres.
 
Alguns animalistes semblen disposats a desacreditar la causa que els mou. Es podria dir també d’altres moviments socials i polítics, però el caràcter especial de l’animalisme potser s’hi presta amb massa facilitat. Hi ha un biaix autoparòdic i grotesc que desfigura tot el que es representa i serveix en safata la crítica, sovint també la sà­tira. Passa sovint en diverses guerres culturals que els seus actors es mouen entre el registre seriós i el registre humorístic, en una zona ambigua que suggereix disrupcions de baixa in­tensitat que oscil·len entre la provocació infantil, el kitsch i la solemnitat buida. Els vells militants situacionistes aplaudirien de valent.
 
L’amic Francesc Canosa ha tret punta a la cosa: “Haurem de fer un Front d’Alliberament del Conill (FAC) per alliberar-los? Està arribant el ­moment, l’hora, de crear Fronts d’Alliberament d’Animals? (FAA). Amb centenars de sectorials: Front d’A­llibe­rament del Periquito; Front d’A­lliberament de la Marmota; Front d’Alliberament de l’Escurçó; Front d’Alliberament de la Foca de Secà; Front d’Alliberament de la Rata Raquítica Reumàtica; Front d’Alliberament del Mussol que mai marca un Gol; Front d’Alliberament de la Guatlla que té pànic a Volar…”. L’episodi és tragicòmic. El pobre pagès enfrontat als adolescents animalistes és una ­llaminadura mediàtica irresistible. ­Però el riure no ens estalviarà pas de fer allò que dèiem: acabar repensant què fem i com ho fem amb les altres espècies del planeta, per mantenir les nostres formes de vida, alimentació i consum.
 

Alguns animalistes semblen disposats a desacreditar la causa que els mou

 
Defugir sempre el fonamentalisme, vingui d’on vingui. Vet aquí també la nostra tradició il·lustrada. Els ani­malistes fonamentalistes ens fan riure perquè perden la perspectiva i desbarren, però cal admetre que una part de les crítiques que formulen mereix atenció. Això ho dic alhora que em cruspeixo un filet sense gens de mala consciència, justament perquè assumeixo la reforma constant però no tinc cap interès en bastir un món feliç.