12 set 2019 ‘Esclafit’
Fa pocs dies, les comarques del Garraf i del Baix Penedès van patir una tempesta estiuenca molt intensa, que va causar estralls considerables. En el cas concret de Vilanova i la Geltrú, es va produir un esclafit, fenomen meteorològic de curta durada però impacte important quan arriba a terra; a diferència del tornado, els vents de l’esclafit es dirigeixen cap enfora. Un esclafit no és un tsunami, esclar, però val més no ser a prop del lloc per on passa. El passeig marítim vilanoví va rebre de valent.
Des de l’independentisme s’ha posat en marxa una campanya sota el lema “Tsunami democràtic” per donar una resposta de desobediència pacífica a la sentència del Tribunal Suprem sobre els dirigents del procés que han estat jutjats. El president de la Generalitat, des de Madrid, va anunciar una “resposta popular” si no hi ha absolució i, en aquest sentit, no va descartar una vaga general. Em va estranyar que Quim Torra posés sobre la taula la possibilitat de la vaga general tenint en compte que les aturades promogudes des de l’independentisme, fins i tot la més important, la del 3 d’octubre del 2017, no van tenir un suport unànime i van ser vehiculades de manera molt diferent pels grans sindicats i pels sindicats minoritaris que es reclamen sobiranistes.
La distància entre les paraules que apunten una ruptura i els fets que la desmenteixen desemboca en un paisatge d’impotència que amplifica allò que precisament es vol amagar. La batalla pels llaços grocs al balcó del Palau de la Generalitat que va fer en solitari Torra, i per la qual serà jutjat per desobediència al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, és el millor exemple d’aquest problema: el torcebraç del màxim mandatari català amb la Fiscalia no reforça la seva posició, tot el contrari. La figura presidencial com a institució, no només Torra personalment, es veu afeblida per una iniciativa que responia a la necessitat de demostrar que no es feia “ni un pas enrere”. La realitat és que aquesta gesticulació, aïllada de qualsevol estratègia consistent, podria tenir uns costos desorbitats en relació amb el seu escàs –per no dir nul– benefici polític. D’aquesta manera, tot el discurs sacrificial de Torra –inspirat o no per Carles Puigdemont– és presoner de dues idees-fantasma: la cosa inesperada que ho canviarà tot i la desobediència oficial, una contradicció que va fer-se palesa la tardor del 2017. La hipòtesi del momentum beu d’aquestes premisses.
L’independentisme mira de corregir el paisatge amb elements virtuals com el Consell per la República que, al seu torn, aguditzen encara més la distància entre el que es proclama i el que es fa, i entre el que és una política de conservació defensiva de les estructures de poder autonòmic i una política de representació d’una legitimitat inexistent i no reconeguda per ningú. En el seu opuscle titulat Re-unim-nos, Puigdemont es fa una pregunta important i pertinent: “¿Quant de temps necessitem per estar preparats i tenir la força suficient?”. Abans, es demana per un assumpte encara més substancial: “¿Estem disposats a suportar l’onada repressiva que, sens dubte, desfermarà l’Estat?”. Resulta paradoxal que Torra parli i es mogui com si ja tingués una resposta clara a aquestes dues qüestions. Diria que Torra va en la mateixa direcció que Puigdemont però a una velocitat no prevista pel seu mentor.
Tsunami? Esclafit? En el seu assaig breu, el dirigent de Waterloo escriu el següent: “L’únic camí que ens pot garantir l’objectiu passa, lamentablement, per una inevitable confrontació amb l’Estat. No és ni la preferència de la majoria dels catalans ni l’opció més lògica”. Els vots de les últimes eleccions municipals i de les últimes generals han abonat un camí diferent d’aquest, ara abanderat per ERC: pragmatisme, gradualisme, política institucional, diàleg amb els contraris, intervencionisme a Madrid. A la vegada, els vots a les últimes europees han abonat la figura de Puigdemont, possiblement perquè és percebut per molts electors com la peça que descol·loca més els poders de l’Estat espanyol. Clarificaran les futures eleccions al Parlament aquest panorama? Tot fa pensar que la campanya de les catalanes, sota l’impacte emocional de la sentència del Suprem, serà on mesuraran forces independentistes pragmàtics i independentistes de la confrontació democràtica. Qui en sortirà reforçat? No descartem maniobres que sorprenguin la parròquia.
Després de la sentència hi haurà molt de soroll, potser també tempesta, el tsunami és improbable
Segons el Diccionari, esclafit, en la seva primera accepció, és un “soroll sec, agut, sobtat, produït per un tret, una ruptura, un cop de fuet, etcètera”. Després de la sentència, tindrem esclafit, sense dubte. Hi haurà molt de soroll, potser també tempesta, el tsunami és improbable. Als despatxos governamentals de Madrid ho saben, per bé que confonen el fet de guanyar la partida (amb policies i jutges) amb resoldre el problema polític de fons; aquest enorme error de diagnòstic col·loca els gestors de l’Estat sota la mateixa impotència dels independentistes unilateralistes. Encara que el monopoli de la força els permeti autoenganyar-se.