ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Els afores de la política
5180
post-template-default,single,single-post,postid-5180,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

19 set Els afores de la política

Pedro Sánchez hauria pogut ser Adolfo Suárez i serà un holograma. Ens dirigim a la repetició d’elec¬cions generals i, encara que és cert que la responsabilitat del bloqueig no és exclusiva del líder del PSOE, qui té més poder i més palanques és qui apareix com a màxim causant de la destrossa. El novel·lista nord-americà E.L. Doctorow ha escrit, a propòsit de la història del seu país, que “amb cada nou president la nació es configura espiritualment”. El president del Govern a Espanya no té res a veure amb la figura especial del president dels Estats Units, que exerceix alhora de cap d’Estat i cap de l’Executiu, i l’hiperlideratge del qual forma part dels equilibris complexos del sistema institucional que va néixer amb la revolució americana. Amb tot, i salvant totes les distàncies, la democràcia espanyola ha donat diverses proves de la importància que té el caràcter de qui arriba al palau de la Moncloa. El paper de Suárez, figura fundacional, va crear una pauta que, amb més o menys fortuna, ha influït en els que van venir després. La seva manera de construir la presidència, en relació amb el rei, les Corts i la ciutadania, va donar lloc a un model fort.

 

Per a l’autor de Ragtime i La llarga marxa, la persona que viu un temps a la Casa Blanca “no només proposa les lleis sinó la mena d’il·legalitat que regeix la nostra vida i provoca les nostres reaccions. Les persones que designa són fetes a la seva imatge i semblança. La dificultat en què aquestes es fiquen, i ens fiquen, és la dificultat que el caracteritza a ell. Finalment, els mitjans de comunicació amplien el seu caràcter fins que inclou el nostre informe meteorològic moral. Es converteix en l’aparença del nostre firmament, en les condicions que prevalen”. En essència, tot això és aplicable també al mandatari que té com a tasca ser al capdavant del Govern espanyol. No hi ha dubte que les presidències –tan diferents entre si– de Felipe González i de José María Aznar, cada un amb el seu programa i el seu estil, van deixar una empremta important en aquest sentit. Què ens diu avui l’informe meteorològic moral col·lectiu que depèn del caràcter i de l’actuació de Sánchez? Ens descriu un desplaçament radical: el tipus que va prometre explorar un canvi de llarg abast ens arrossega als afores de la política. El renascut ha quedat atrapat en la seva narració de candidat etern. I els votants estem atrapats entre la desafecció, l’emprenyament, el vot de càstig i aquella resignació que els estrategs de Sánchez revestiran amb les sedes del mal menor.

 

La campanya electoral serà plebiscitària i versarà sobre de qui és la culpa del col·lapse i del ridícul: o Sánchez o el merder.

 

La nova convocatòria electoral implica que el principal encarregat de transformar un impuls d’obertura social i política –les urnes van donar aquell mandat– ha preferit extraviar-nos expressament als afores de la política per intentar el més difícil encara. Per aconseguir una posició més confortable al tauler parlamentari està disposat a jugar-se el més important. Dono per fet que el president en funcions no és pas un ximple, per tant provo de desxifrar la lògica d’una aposta que sacrifica la seva credibilitat a canvi d’una hipotètica majoria més folgada i menys incòmoda que la que podia haver forjat amb els materials que van proporcionar les urnes el 28 d’abril. Apareix, llavors, una explicació, tan provisional com totes a data d’avui: Sánchez està convençut que –malgrat el que diguin els seus rivals, malgrat les crítiques dels mitjans i malgrat els dubtes a la seva rereguarda– l’electorat a qui s’adreça acceptarà la seva versió dels fets. Una altra vegada el relat: la campanya versarà sobre la culpa. De qui és la culpa del col·lapse i del ridícul? Ens passarà per sobre una campanya plebiscitària: o Sánchez o el merder. Això permetrà que el candidat socialista no tingui necessitat de parlar de cap projecte ni d’aliances futures. Els afores de la política, el factor electoral canibalitzant la realitat governamental, la pulsió demoscòpica portada al límit. En una cantonada, l’argument per calmar els poders informals davant la tàctica recremada: si voleu estabilitat, no puc dependre d’Iglesias ni d’ERC, no ho podríem suportar. Apugem l’aposta, la nit és jove.

 

Però la crisi catalana –sempre hi ha un però– és la interferència en el relat de Sánchez, aquell soroll que tapa la faula de l’heroi abnegat contra els que no li deixen fer govern. I no únicament perquè la sentència del Suprem provoqui protestes i manifestacions que impactaran a la campanya a Catalunya, també perquè Rivera cantarà la tornada del 155 per frenar una fuga eventual de vots cap a Casado, i els partits independentistes tindran la mobilització més que assegurada, mentre els comuns pescaran en l’enuig dels electors progressistes catalans que van optar per Sánchez com a vot útil. El PSC no ho passarà gens bé perquè aquesta ruleta posa en perill la seva recuperació.

 

Als afores de la política, tot acaba sent una immensa broma que ens hem de prendre seriosament. Sánchez podia haver estat Suárez, però això exigeix posar en primer pla un cert desinterès cap a la bona sort. I llegir la història, no només les enquestes.

Etiquetes: