ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Dispensa, nena
5224
post-template-default,single,single-post,postid-5224,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

20 set Dispensa, nena

Fa uns dies, vaig ser testimoni d’una escena que deu anys enrere hauria format part de la normalitat, d’aquella mena de coses que no es qüestionen i que anomenem el costum. Un home veterà, més a la vora dels setanta anys que dels seixanta, es va adreçar a una noia que no coneixia i que estava parlant amb mi amb la paraula nena per demanar-li una cosa.

 

“Nena”, va sonar com la frenada d’un automòbil, com un vidre que es trenca, com una porta tancada de mala manera. La meva amiga i jo vam fer cara de sorpresa i enuig. Aleshores, l’home va afegir mecànicament: “No et fa res que et digui nena, oi?”, una frase que només podia merèixer la rèplica contundent de qui havia ­estat interpel·lada: “El meu nom no és nena, i no sóc cap nena”. L’home va esbossar una ganyota i va insistir, en comptes de demanar disculpes: “És que jo a les noies els dic sempre nena, o guapa…”. La meva amiga va insistir amb fermesa que no accep­tava aquesta mena de mots per part d’estranys, però sense acarnissar-se, cosa que hauria pogut fer perfectament, atesa l’actitud de l’individu. L’escena rascava i provocava vergonya aliena: el personatge que havia ficat la pota no ho volia reconèixer i s’amagava sota la disfressa de vell xaruc pretesament simpàtic.

 

L’escena provocava vergonya aliena: el personatge que havia ficat la pota no ho volia reconèixer

 

A mi, aquell mateix home no se m’hauria adreçat mai amb la paraula nen , ni ara ni fa vint anys, quan jo ­encara no tenia cap cabell blanc i ­podia passar per babyface . Només ho fa el meu pare. Aquest és l’element que permet afirmar que la familia­ritat impròpia d’aquest individu amb una dona adulta però jove és una ­manifestació del masclisme més ­tronat i lamentable. Durant anys i panys, havíem escoltat (i també ha­víem dit) “nena” i coses d’aquestes, amb una total ignorància del que ­això representa i del que això estigmatitza. Ara, molts homes n’hem pres consciència, i mirem d’evitar-ho. Però no tots. L’anònim que va protagonitzar el breu episodi que he explicat sabia molt bé que allò no tocava, però va actuar com sempre ho havia fet, amb la força del costum i de la inèrcia. I com sé que aquell tipus era conscient que l’estava espifiant? Perquè només va caldre una lleu ­expressió del rostre de la meva amiga perquè ell entengués que aquella normalitat que ens imposava de manera estúpida i maldestra no era benvinguda. Vaig pensar que aquell home havia decidit viure fent veure que no s’adona dels canvis al seu voltant, per bé que els coneix, la qual cosa em va irritar, perquè obliga les dones (i altres homes) a haver-li de parar els peus amb més o menys severitat. A més, la seva edat és la cuirassa que fa servir per tenir una certa impu­nitat i estalviar-se que l’engeguin a pastar fang.

 

Ningú no és perfecte i qui sap com acabarem. Però em fa pànic que, ar­ribat el dia, el fet de ser vell em sigui la trista coartada per llançar caspa als altres.

Etiquetes: