22 set 2019 No a la catalana
Vet aquí una paradoxa que il·lumina el panorama que tenim al davant: l’acord de govern per a Espanya que agrada més als catalans és aquell que no deixaria dormir tranquil Pedro Sánchez, segons la seva pròpia confessió. El sondeig publicat ahir i avui per La Vanguardia indica que un contundent 50% de ciutadans de Catalunya s’estima més un pacte entre PSOE i Unides Podem, gairebé vint punts més que en el conjunt d’Espanya. Alhora, l’entesa entre socialistes i Cs (la que sempre ha perseguit Sánchez, com ahir recordava Jordi Amat) només obté aquí un 10% de suport i a tot l’Estat arriba a un 22%. Dit d’una altra manera: Catalunya és l’oasi del progressisme espanyol, si em permeteu la broma.
Imaginem que després del 10-N Sánchez governa amb Cs: a Catalunya saltarien totes les alarmes
A la societat catalana pesa més que enlloc la voluntat d’un Executiu de centreesquerra per a Espanya. Per això el PSC pateix i patirà, tot i que la mateixa enquesta li augura un cert creixement a costa dels republicans, una previsió molt incerta si tenim en compte l’impacte de la sentència del Tribunal Suprem.
L’estratègia de Sánchez ha quedat clara: després de prometre un govern orientat a l’esquerra amb l’esquer del perill ultra que venia des d’Andalusia, ara es vol consolidar com a figura de l’ordre i la moderació, tot aprofitant que Albert Rivera li ha regalat un carrer molt ample en què exercir d’opció de centre. No a un govern a la catalana. El líder socialista imita Rajoy: tranquil·litat i bons aliments. Per això ara demonitza Iglesias i ERC, els mateixos que van ser indispensables perquè prosperés la moció de censura que el va propulsar al poder. El sondeig ens diu que el líder socialista obtindria un petit avantatge en escons sense alterar el paisatge, si exceptuem que el partit taronja quedaria afeblit. Aquí rau –potser– la clau de la jugada pensada des de la Moncloa.
Imaginem que després de l’10-N Sánchez governa amb el suport de Cs, que és –com se sap– la fórmula beneïda per l’establishment de Madrid. A Catalunya, aquesta hipotètica aliança faria saltar totes les alarmes, i no només entre els independentistes. L’anhel català (poc o molt ingenu) d’un Gabinet de centreesquerra seria desmentit pels fets, així com una possible distensió postprocés, només cal recordar que Rivera parla obsessivament d’aplicar el 155. Les futures eleccions catalanes, celebrades després d’un eventual acord entre el PSOE i els taronja, mobilitzarien independentistes i comuns d’una manera especial, a més de donar ales als sectors unilateralistes i al discurs de Puigdemont.
En aquest context, no és gens irrellevant que un 55,2% d’espanyols consideri que estaria justificada una condemna per rebel·lió dels dirigents independentistes “perquè hi va haver violència”, i que un 56,7% estigui en contra d’un possible indult. Sánchez en prendrà nota. Paradoxalment, un 59% de la ciutadania espanyola pensa que “el diàleg entre governs” és la via per resoldre el conflicte català; això m’ha recordat una màxima de José M.ª Aznar: “Primer es guanya i després es pacta”.