ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Ucronia 2010
5463
post-template-default,single,single-post,postid-5463,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

03 oct Ucronia 2010

Parlem a Madrid del procés català persones que discrepem sobre el fons de l’assumpte, però coincidim en alguns punts –no tots– de l’anàlisi del que ha passat fins avui. En un moment del debat, qui firma aquest paper posa sobre la taula una qüestió que s’inscriu dins de l’anomenada història contrafactual: Què hauria passat si el PP no s’hagués obsessionat amb l’Estatut català del 2006? Què hauríem viscut si la dreta espanyola no hagués utilitzat aquell text aprovat en referèndum per al seu avantatgisme electoral? I què hauríem pogut fer si el Tribunal Constitucional no hagués retallat i buidat la llei principal de l’autogovern dels catalans? Es tracta d’una ucronia, per descomptat. Però té sentit preguntar-se per això quan s’es­pecula sobre com sortir del bucle i com fer política de veritat, no gesticulació ni electoralisme espasmòdic.
 
Fem una mica d’arqueologia. Recordeu que en el referèndum de l’Estatut del 2006, impulsat pel president Pasqual Maragall, dos partits van advocar pel no, per raons diferents. El PP considerava que el text sortia del marc constitucional i era sospitós, mentre que ERC afirmava que el projecte s’havia devaluat durant la seva transacció a Madrid, on Artur Mas –llavors cap de l’oposició al Parlament– va negociar amb el president Zapatero. A l’hora de la veritat, l’Estatut va ­rebre el suport de la centralitat política d’aquell moment, articulada per convergents, socialistes i postcomunistes. Extramurs del consens van quedar populars, republicans i la CUP, que no tenia el prota­gonisme que va adquirir després. D’altra banda, Cs era una formació que encara feia els seus primers passos. En termes socials, aquell Estatut era assumit per una gran majoria del país, tot i que la participació en el referèndum va ser certament baixa.
 

Què hauríem viscut si la dreta espanyola no hagués utilitzat l’Estatut del 2006 per al seu avantatgisme electoral?


 
La iniciativa ideada pel president Maragall buscava reforçar l’autogovern, assegurar el seu millor finançament i consolidar el reconeixement de Catalunya com a nació dins d’Espanya. Va ser l’última expressió del catalanisme polític clàssic, però va embarrancar. La crisi econòmica global es va encavalcar a la crisi institucional que va desencadenar la decisió del TC sobre l’Estatut, i es va engegar el que va culminar durant la tardor del 2017 amb una declaració d’independència simbòlica i l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Els que més poder tenien van ser els més irresponsables, no ho oblidem: el PP havia demanat firmes al carrer contra l’Estatut català. El PSOE, malgrat la solemne declaració de Granada del 2013, va quedar atrapat en el relat territorial de la dreta. El socialisme català va patir un gran desgast a causa d’això.
 
Semblava que Pedro Sánchez estava cridat a escapar d’aquesta teranyina, però no ha triat aquest camí. Invocar el 155 com a missatge fetitxe electoral i repetir que la situació de Catalunya “és un problema de convivència” no és gaire congruent amb l’actitud de Miquel Iceta, que emet constants missatges de distensió al Parlament. Podria ser que el PSC tingués més sentit d’Estat que el PSOE? És paradoxal, però té una explicació: els socialistes catalans no s’enganyen sobre la resistència i l’arrelament de l’independentisme, i saben que qualsevol escenari futur no pot excloure dos milions de votants. A diferència dels populars, i no diguem Cs, el PSC és una organització que té una important presència real en la societat i les institucions, i això li dona un coneixement afinat del conflicte. Per això, el que alguns denominen bloc constitucional no funciona a Catalunya com explica certa propaganda. Serveixi com a exemple una dada molt recent: alguna premsa de Madrid ven com una traïció a Espanya que el PSC no doni suport a la moció de censura de Cs contra el president Torra, un aquelarre sense recorregut pensat només per donar publicitat a la nova cap de llista autonòmica.
 
Daniel Innerarity afirma que la recerca d’una solució a la crisi catalana –no d’una simple sortida– passaria per la lògica de la segona millor opció de cada una de les parts del conflicte. Donant per descomptat que els plantejaments de màxims s’hauran de guardar per poder desencallar. Això ens connecta amb la ucronia plantejada al principi d’aquestes ratlles: seria l’Estatut del 2006 sense les retallades del TC una segona opció plausible per començar a parlar? Aquesta possibilitat sembla avui inabordable i provoca gran escepticisme, com és lògic. Catalunya, Espanya, la política i tots nosaltres hem canviat des del 2010, el món d’ahir no tornarà. Per tant, rebobinar no seria un verb adequat ni productiu. Però, sense caure en nostàlgies, i assumint que les circumstàncies modifiquen els significats, algú hauria d’estar pensant en la cadena de despropòsits que va desembocar en la sentència del TC sobre l’Estatut. Per repescar d’aquell quadre el que pugui ser aprofitat quan tinguem –a Madrid i Barcelona– dirigents capaços d’actuar més enllà de la pastanaga electoral. Quan apareguin líders que puguin parlar d’una altra manera als seus i als altres, com si cada paraula dita no fos un miratge, un placebo o una coartada.

Etiquetes: