04 oct 2019 Buidar la política
Els ex són sensacionals: acostumen a dir coses substancials perquè es desfan el monyo fàcilment, encara que siguin calbs, com és el cas de Cristóbal Montoro, exministre d’Hisenda de Rajoy i polític del PP amb llarga trajectòria. Aquest veterà polític conservador, ara lluny de la lluita, considera que “estem buidant la política” i afegeix que “sembla que només hi ha comunicadors”. “I no passa únicament a Espanya –diu– sinó arreu i en tots els partits”. Té raó i encerta amb el verb: buidar la política. Sens dubte, alguna cosa d’això s’esdevé quan les accions, els discursos i els gestos dels polítics es regeixen, sobretot, per les oscil·lacions dels sondejos i els índexs de popularitat.
Montoro, que ha concedit una entrevista a El País , reflexiona com un polític d’altres temps i fa una mica de trampa: també els governs dels quals ell va formar part van participar de la tendència que ara critica, si bé és cert que menys del que avui tenim davant. Hi ha un important augment de grau en aquest buidatge de la política, al qual Rajoy no va ser estrany, en la mesura que tendia a reduir-ho tot a una gestió que pretenia semblar tecnocràtica. En comparació amb Aznar –que va ser a partir de l’any 2000 tan acusadament ideològic i programàtic com el González del 1982–, Rajoy sempre va semblar un governant amb sordina i bata blanca.
El guió electoral buida el llibre de la política i converteix l’actor que el segueix en un ninot
Però Pedro Sánchez, formatat televisivament i enganxat a un tacticisme barroc non-stop , és certament una altra cosa: el buidatge de la política que genera és purament postmodern, ja que consisteix a surfejar consignes que fixen marcs de sentit que tenen una relació inexistent o de simple aparença amb un projecte articulat. Els cops de volant de l’actual líder socialista dibuixen una trajectòria de resistent , per utilitzar el títol del seu llibre. El guió electoral buida el llibre de la política i converteix l’actor que el segueix en un ninot en mans de la sort.
Preguntat sobre els fitxatges en les llistes electorals, Montoro respon que hi ha massa “famosos” i explica que “els polítics han entrat en aquell joc en el qual l’important és que et coneguin i no per quin motiu”. “Cada vegada hi ha més frustració en la gent i és normal –afirma–, perquè falten continguts. L’important és quedar bé a la tele, però no et distingeixen d’un altre que és més o menys de la teva edat i parla com tu i de qui només fa tuits”. És un bon resum de com la mal anomenada comunicació ha anat fagocitant la representació política fins a deixar-la en un guinyol on veiem la mà del titellaire. Però la frustració no crec que provingui de la falta de continguts sinó d’una cosa una mica més greu: la impunitat amb què qualsevol líder recita paraules precuinades sense preocupar-se poc ni massa de si semblen pròpies o autèntiques. El que emprenya és el desvergonyiment amb què ens prenen per idiotes.