10 oct 2019 La líder pura

Fa dies que vull escriure sobre Greta Thunberg i ho vaig ajornant. El fet que aquesta noia susciti odis tan furibunds m’obliga a revisar el meu escepticisme inicial sobre la seva figura, de tal manera que –amb tots els matisos que es vulgui– m’he de posar al cantó dels que li són favorables, per bé que ho faig més per reacció contra molts dels seus detractors que des de l’entusiasme. Per exemple, és esfereïdor que algú hagi penjat d’un pont de Roma un ninot que representava l’adolescent que s’ha fet famosa per la seva lluita contra la crisi climàtica. Al costat d’atacs fora mida, Thunberg també gaudeix d’adhesions ditiràmbiques que, en alguns casos, tenen gairebé un biaix pseudoreligiós que produeix al·lèrgia.
 
Per què Greta Thunberg ha irromput d’aquesta manera tan espectacular en l’aparador que anomenem actualitat? Més enllà de la ­seva joventut i del seu talent com a oradora, el que fa diferent aquesta activista global és la convicció que transmet. A diferència de la majoria de polítics o de molts líders socials, l’estu­diant sueca no interpreta, és. No porta cap màscara, no hi ha diferència (ni distància) entre la persona i el personatge públic que veiem. Som davant d’algú que encarna una idea però no representa cap paper, ella és aquesta idea. Quan això passa, som davant de lideratges excepcionals, d’una potència especial. Per això interessa tant als mitjans i per això mateix fa patir si es pensa en l’impacte que tindrà sobre la vida d’aquesta jove la sobtada ­popularitat de què gaudeix quan encara s’està construint com a persona.
 

A diferència de la majoria de líders polítics o socials, Greta Thunberg no interpreta, és.

 
La convicció que exhibeix Greta Thunberg li atorga l’atractiu de la naturalitat i amb tot això basteix un carisma molt fresc, que queda equilibrat per la dura fragilitat que desprenen la seva imatge i el seu verb. Ens agrada que algú tan diferent dels homes vells que tenen el poder planti cara i digui el que diu, hi veiem una ree­dició de David contra Goliat, és una narració irresistible, amb capacitat de mobilitzar les noves generacions d’una manera que feia temps que no vèiem. En aquest sentit, Thunberg ens connecta amb els anys seixanta i setanta del segle XX, quan una part dels joves de llavors van con­vertir-se i actuar com un subjecte polític nou, una nova classe social, segons van anunciar els savis de l’època. El jovent més actiu exigia i convocava els grans canvis, i s’establia així una nova relació entre el futur i aquells que menys expe­riència tenien. El Maig del 68 va entronitzar el paper del jove com a visionari i va reinventar la postal romàntica de la joventut en el paper d’avantguarda social. Greta Thunberg és l’actualització d’una actitud que informa la cultura moderna des dels seus orígens, contraposada a les societats tradicionals on els ancians dicten el que convé.
 
La guerra cultural que va embolicada dins de les manifestacions Fridays for ­Future posa en evidència la nostàlgia que tenim de lideratges transformadors que compensin l’omnipresència en l’escena pública de figures com Donald Trump, Jair Bolsonaro, Vladímir Putin o, en una altra lliga, Boris Johnson. La Greta és la promesa d’un lideratge que no ha estat encara tacat, doblegat, adulterat o pervertit pel sistema. La Greta és la puresa de la causa abans d’aterrar en l’arena de la transacció i el possibilisme. La Greta és, finalment, l’ideal en la seva brillantor en contra de la política com a teatre on els interessos de la majoria són arraconats pels que mouen les grans palanques. Un altre món és possible, exclamem quan surt aquesta adolescent a l’escenari. En una posició més inequívocament insti­tucional, Alexandria Ocasio-Cortez, congressista per Nova York, també dibuixa la política com un espai amb possibi­litats de ser refundat –amb tenacitat– per aquells que se’n senten més al marge.
 
Greta Thunberg em recorda l’aparició dels primers polítics ecologistes a la llavors anomenada República Federal Alemanya, a partir dels anys vuitanta, especialment la figura de Petra Kelly, que va tenir un final tràgic. Quan Els Verds van arribar al Bundestag, van adonar-se que travessar el pont entre l’ideal i la tasca parlamentària era més difícil que no semblava. Aquest viatge és sempre el més complicat que fan els que provenen de l’activisme i volen jugar com a legisladors i governants. Avui, la impugnació general de les rutines i concepcions dels polítics ens ubica en un context on els missatges de l’adolescent sueca tenen més ressò que mai.
 
Si s’escolten els intensos discursos de Greta Thunberg, ens admiren la seva força i el seu coratge, però també és inevitable demanar-se per la ratlla fina, gairebé imperceptible, que separa la indignació del fanatisme, aquell territori pantanós on tota causa corre el risc de ser desfigurada i reduïda a una inquietant caricatura de tonalitats ombrívoles. El clam contra la crisi climàtica és una causa justa que ens interpel·la seriosament, però les narratives apocalíptiques amb què alguns la vehiculen poden produir un efecte contrari al que es pretén. Els amics de la Greta haurien d’avisar-la d’aquest perill.