11 oct 2019 Política uniformada
La Constitució del 1978 estableix que els professionals de les forces armades estan plenament subjectes i subordinats al poder civil que emana de la voluntat popular i que es concreta a les Corts i al govern central. Per una societat que va viure durant gairebé quaranta anys sota una dictadura militar, aquest assumpte no era ni és gens fútil. Els que van fer la transició ho tenien claríssim: no correspon als uniformats fer política, una cosa que inclou la prohibició explícita de manifestar opinions polítiques en l’exercici del càrrec. Saltar-se això li va costar car al tinent general de l’Exèrcit de Terra José Mena Aguado, que va ser destituït del seu càrrec com a cap de la Força Terrestre pel govern del socialista Zapatero, a causa d’un discurs, l’any 2006, en el qual exposava que les forces armades haurien d’intervenir si “fossin sobrepassats” els límits de l’Estatut català.
José Bono, que llavors era ministre de Defensa, va actuar de manera fulminant per evitar la fallida de l’autoritat del poder civil. Un governant democràtic no pot ser suplantat per cap funcionari, i menys per aquells que tenen relació amb les armes i l’ús de la força. Per cert, el PP va qüestionar aquella decisió de Bono, un gest que descriu perfectament el peculiar sentit d’Estat dels que creuen que tenen l’exclusiva del constitucionalisme i la seva interpretació. Per què Pedro Sánchez no aplica aquella mateixa lògica davant l’embolic provocat pel discurs clarament polític pronunciat en un acte oficial pel cap de la Guàrdia Civil a Catalunya i en un moment tan delicat? Primera hipòtesi: un govern en funcions és feble. Segona hipòtesi: el líder del PSOE està obsessionat a no perdre vots per la dreta. Tercera hipòtesi: els temps han canviat tant que els ministres concernits –Interior i Defensa– no s’atreveixen a imitar Bono i a exercir la seva responsabilitat davant un subordinat que compromet greument el Govern; en aquest sentit, les respostes elusives que ahir va donar el ministre Grande-Marlaska a les preguntes de Jordi Basté no ajuden a crear confiança en les institucions. Atès que no es tracta d’una cosa que ha fet l’independentisme, no espereu autocrítica per part de ningú a Madrid.
Per què Pedro Sánchez no aplica la mateixa lògica que Zapatero l’any 2006?
Siguem clars: amb certes actituds tòxiques avui visibles en alguns destacats servidors públics, Adolfo Suárez no hauria pogut, per exemple, legalitzar el Partit Comunista d’Espanya, com va fer el Dissabte Sant del 1977, quan va enfrontar-se a personatges foscos que avui són emulats sense dissimulació i sense fre.