ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Pollastre sense cap
5552
post-template-default,single,single-post,postid-5552,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

21 oct Pollastre sense cap

Carles Puigdemont parlava de muntar un pollastre, però no es pensava que acabaria així: Catalunya es mou i s’agita com un pollastre sense cap. El carrer (en versió pacífica i en versió vandàlica) fa passes convulses sense cap direcció, no hi ha lideratge polític i l’absència d’autoritat –ja ho vam apuntar dijous passat– és clamorosa. Catalunya és un pollastre decapitat a mercè de la dinàmica acció-reacció, del sentiment d’humiliació de la meitat (i una mica més) de la societat, del desgovern del Govern, de l’electoralisme irresponsable de Pedro Sánchez, PP i Cs, de la falta de visió de l’Executiu espanyol en fun­cions, de les promeses irresponsables del president Quim Torra, del tacticisme de Puigdemont, del mite cupaire del “desbordament”, de la dificultat d’ERC per fer aterrar les seves bases en el realisme, de les batusses entre els posconvergents, d’uns excessos policials preocupants, de la greu pulsió destructiva (assumida per alguns joves) que havia aparegut abans en altres protestes… El pollastre sense cap va boig i dona voltes al voltant de no se sap ben bé què.
 
Els que accepten el paradigma del “com pitjor, millor” pensen que avui l’independentisme és més fort que fa una setmana i s’equivoquen: confonen l’escenografia encesa de les nits vandàliques amb la palanca per aconseguir el que l’octubre del 2017 va ser impossible. Però la realitat és que, des de fa una setmana, l’independentisme està més dividit, és més feble i té més problemes que abans. Les divisions s’originen en tres dimensions: entre els partits sobiranistes (es constata al Govern i al Parlament sense cap dissimu­lació), entre les bases i els dirigents ­institucionals (l’esbroncada de dis­sabte al diputat Gabriel Rufián n’és un exemple) i entre els que pre­tenen continuar “fent política” i els que aposten per prolongar la pressió als carrers durant molts dies. L’independentisme està més motivat però també més fragmentat, està més mobilitzat però també més desorientat. Tot és purament reactiu. No hi ha capacitat per acordar cap estratègia, ni tan sols una resposta unitària política a la sentència del Tribunal ­Suprem. No hi ha espai per als discursos a llarg termini.
La inflamació frena la reflexió, i no es parla de la sentència sinó dels aldarulls.
 

L’independentisme està més desorientat i dividit i és més feble que fa una setmana


 
Què passarà? L’Executiu espanyol aprofita la situació per fer campanya pel candidat Sánchez (amb missatges que no assumeixen mai la dimensió profunda de la crisi catalana i la presenten com una simple qüestió de convivència i ordre públic), però no sabem què en sortirà de les urnes del 10-N, una oportunitat que el PSOE regala incomprensiblement a la dreta. El Govern de la Generalitat, presoner de l’acti­visme institucional i del relat caducat del procés, ha quedat col·lapsat i desvirtuat des de dins, en intentar fer dues coses impossibles de combinar: promoure la protesta i actuar com a garant de les lleis i la seguretat. I la pregunta més urgent és obligada: com es desinflama el país mentre hi ha nou dirigents a la presó? Els mesos fins a les eleccions ­catalanes estaran plens de trampes.

Etiquetes: