28 nov 2019 L’editorial que no va ser escoltat

Abans d’ahir va fer deu anys de l’editorial conjunt que, sota el títol “La dignitat de Catalunya”, van publicar una dotzena de diaris catalans, entre els quals La Vanguardia , en previsió de la sentència del Tribunal Constitucional ­sobre l’Estatut del 2006, que va arribar ­finalment el juliol del 2010. Deu anys! El temps passa lentament però la història s’accelera.
 
Fem memòria: en un context de deteriorament agut i escandalós del Tribunal Constitucional, aquest òrgan arbitral havia de decidir sobre una llei orgànica que havia obtingut l’aval de la ciu­tadania de Catalunya en re­ferèndum, després d’haver superat els tràmits corres­ponents al Parlament i a les Corts espanyoles. El PP, el Defensor del Poble i algunes autonomies havien interposat recurs d’inconstitucionalitat contra el nou Estatut. Era, com deia l’editorial, “una situació inèdita en democràcia”. La tesi d’aquell article –que expressava el que llavors pensava una gran majoria dels catalans– no sorgia de mirar-nos el melic, tot el contrari: “No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la ma­teixa dinàmica constitucional: l’esperit del 1977, que va fer possible la pacífica transició”.
 

L’Espanya d’avui és en una cruïlla que confirma el dilema de fa una dècada: reforma o reacció

 
L’Espanya d’avui és en una cruïlla que confirma el dilema de fa una dècada: reforma o reacció, per dir-ho amb més cruesa. Les posicions de la dreta política, judicial, econòmica i mediàtica, l’ascens del neofeixisme normalitzat i les polítiques regressives ( llei mordassa , decret llei digital, per exemple) són factors que descriuen el paisatge on ens trobem. No és anecdòtic, en aquest sentit, que el Tribunal Constitucional torni a ser notícia avui pel vot particular d’algun dels seus membres en relació amb el Codi Civil català, una visió que evoca una retòrica i una mentalitat que tenen la música del tardofranquisme.
 
El novembre del 2009 no sabíem, òb­viament, tot el que passaria després. En aquell moment, l’independentisme era una opció encara minoritària. Els núvols de la recentralització autonòmica havien començat l’any 2000, amb la majoria absoluta d’Aznar, una tendència que l’edi­torial conjunt denunciava, des de l’esperança que els polítics i les elits de Madrid s’adonessin que s’estaven equivocant. Les reaccions madrilenyes a l’editorial van ser molt dolentes, quan no irades. Molts es van ofendre, en comptes de prendre nota del malestar.
 
Aquell present presagiava tempesta. Aquest present és la gestió de la tempesta i dels seus efectes. Segons l’historiador Serge Gruzinski, “el present no té mai contorns precisos: es nodreix d’un flux d’estímuls, de sensacions, d’imatges, de pressentiments, de sorolls i d’actualitats dels quals la nostra memòria només fixa retalls”. Els contorns imprecisos d’aquella etapa connecten amb els contorns més ­imprecisos d’avui, i els pitjors pressen­timents de llavors s’han convertit en rea­litat. Ara es podria publicar un editorial conjunt que es titulés “Ja us vam avisar”.
 
Durant aquesta dècada, s’ha consolidat la desafecció vers l’Estat espanyol d’una part important, central i activa de la societat catalana. Aquella desafecció de la qual el president Montilla va advertir quan ­tocava. La resta de la pel·lícula és de sobres coneguda. Ara, el que crida més l’atenció és que algunes coses importants –estructurals– que aquell editorial plantejava són les qüestions que travessen, com un riu subterrani, tota la política espanyola, i van filtrant en el dia a dia: “Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sà­piga. Hi ha alguna cosa més que preocu­pació. Hi ha un creixent atipament per ­haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fa­bricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat”. Això era cert fa deu anys i és cert avui, i forma part del repte que tenim davant: la constitució d’un nou govern a Espanya mitjançant un pacte amb diversos actors, un acord que no serà viable si no implica la voluntat decidida d’abordar el que passa a Catalunya.
 
L’autocrítica pendent només ha començat a fer-se des d’aquí. En comptes d’auto­crítica, des de fora, ens arriben les reflexions peculiars del president d’Aragó i altres fenòmens similars. Mentre molts es neguen a entendre, han agafat protagonisme aquells que somiaven i so­mien “amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola”. Si la independència ha estat la resposta, quina era la pregunta? La pregunta estava ben formulada en aquell editorial. I la situació estava ben descrita: “Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que ­siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir ­impassible al deteriorament de la seva ­dignitat”. La sentència del Suprem no ha resolt res de tot això.