ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Xeflis nadalenc d’empresa
5619
post-template-default,single,single-post,postid-5619,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

13 des Xeflis nadalenc d’empresa

Fa uns anys, anava a molts sopars i dinars nadalencs d’empresa i similars. Després, va arribar la crisi econòmica i molts d’aquells xeflis van ser substituïts per trobades tristes on es feia una copa discreta a peu dret i cap a casa. I després, més cap aquí, constato que, malgrat que s’han recuperat molts dels àpats socials nadalencs de feina o de grups d’amics, un servidor ja no ha tornat a pujar a aquest carro. En ­resum: ara no freqüento aquesta ­mena de reunions i puc dir que no les trobo a faltar, potser perquè soc més gelós del meu temps o perquè se m’ha aguditzat la misantropia que m’afecta des de nen. Però he de reconèixer que aquests dinars i sopars eren interessants des del punt de vista sociològic i psicològic. M’explico.
 
No sé si ara passa, però fa quinze anys, en aquesta mena de festivals sociogastronòmics nadalencs, el personal tendia a representar-se d’una manera diferent de com ho fa en festes estrictament familiars o en celebra­cions més convencionals com casaments o bateigs. El gènere del sopar d’empresa nadalenc és, en si mateix, un estat d’excepció mitjançant el qual els companys de feina simulen ser amics (ho siguin de debò o no) i ce­lebren una germanor que no sempre existeix ni sempre dona per a grans alegries. En els llocs de feina, com ­tothom sap, l’amistat, l’odi, l’amor, les enveges i la indiferència van produint-se amb normalitat, la qual cosa genera conflictes de tota mena, que es gestionen com cadascú pot. El fet de trobar-se tots els empleats per sopar o dinar amb l’excusa de l’esperit del Nadal no suspèn el bon o mal rotllo que pugui regnar en una oficina, un taller, una secció de fàbrica o un despatx. Simplement el maquilla, sobretot amb l’alcohol, que és el que fem servir els occidentals (i no pocs orientals) quan volem que les coses flueixin.
 

El fet de trobar-se tots els empleats no suspèn el bon o mal rotllo que pugui regnar entre ells.

 
Tinc al cap la visió de les escenes finals d’alguns dinars i sopars d’em­presa nadalencs que podrien evocar el títol d’aquella pel·lícula de Robert Wise que a Espanya es va estrenar com Sonrisas y lágrimas . Rialles, algun plor, abraçades més o menys exagerades, acudits no sempre intel·ligents i maniobres poc dissimulades dels que aspiraven a rematar la festa amb alguna aventura de llit efímera i oblidable. Ara, el que sempre em va desconcertar d’aquestes reunions és una altra cosa: les confessions sob­tades d’algun company que, impulsat pel cava i les copes posteriors, t’ex­plicava la seva vida amb tot luxe de detalls, malgrat que, fins aquell moment, havia mantingut amb tu una relació digna d’una ameba.

Etiquetes: