ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | La clau de Bolívar-Bismarck
5672
post-template-default,single,single-post,postid-5672,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

23 des La clau de Bolívar-Bismarck

Estem arribant al cap del carrer. Si no es torça, hi haurà un gest de l’Advocacia de l’Estat que servirà perquè ERC s’abstingui i, d’aquesta manera, permeti la constitució del nou govern espanyol del PSOE i Unides Podem. Malauradament, el Tribunal Suprem no posarà en llibertat Oriol Junqueras, com té clar el mateix interessat. Conclusió: comença ara un nou relat d’ERC que combinarà el pragmatisme institucional, el diàleg sobre el conflicte, el front europeu judicial i les mobilitzacions pacífiques.
 
Com ha palesat el seu darrer congrés, els republicans assumeixen que fan una carrera de fons, que guanyarà –diuen– qui més resisteixi i qui mostri una estratègia més endreçada i clara. Realisme i llums llargs. La direcció del partit intensificarà la pedagogia entre les bases i compta amb l’autoritat reforçada de Junqueras, que té la clau de la governabilitat espanyola guardada a la cel·la de Lledoners, un fet tan insòlit que només és possible perquè el PSOE ha entès que qualsevol altre camí seria molt pitjor. Iglesias hi posa un ciment indispensable per aguantar.
 

Oriol Junqueras té la clau de la governabilitat espanyola guardada a la cel·la de Lledoners

 
L’any 1918, temps convulsos, Niceto Alcalá-Zamora va dir a Francesc Cambó: “Vostè ha de triar entre ser el Bolívar de Catalunya o el Bismarck d’Espanya, però és impossible que vulgui ser les dues coses alhora”. La frase s’ha aplicat a diversos dirigents nacionalistes catalans, també a Jordi Pujol, en el seu moment. La diabòlica superposició d’esdeveniments relacionats amb el procés ha convertit Junqueras en un inesperat Bolívar-Bismarck sense precedents, capaç de fer aquests dos papers sense grinyolar, i capaç de trencar els murs de la presó amb la seva influència evident al tauler espanyol. Imagineu un híbrid de Josep-Lluís Carod-Rovira i de Miquel Roca, a qui les circumstàncies han posat al centre de la pista. Sorpresa.
 
La sentència del Tribunal de Justícia de la UE que dona la raó a Junqueras sobre la seva immunitat com a eurodiputat (i que ens recorda que el conflicte català també és un problema continental) ha servit per fer més gran la discòrdia estratègica dins del bloc independentista. Alguns tuits posen en evidència la degradació de les relacions entre els dos partits socis al Govern, cohabitació terminal. El rebot de la sentència reanima el protagonisme de Carles Puigdemont, que disposarà de l’Eurocambra per projectar-se com a líder de JxCat i cap de llista a les pròximes autonòmiques, buscant un efecte semblant al dels comicis del 21-D del 2017. Però han passat dos anys des d’aleshores i l’ambient és un altre, cosa que obligarà Puigdemont a plantejar un discurs menys tàctic, i a elaborar una estratègia digna d’aquest nom. Al marge del recorregut judicial de la inhabilitació del president Torra, Waterloo ara podria voler que les eleccions al Parlament fossin molt aviat, per aprofitar l’impuls d’un moment dolç.
 
ERC ha fet la seva aposta. JxCat, també. Els electors hauran de dir –sota una previsible pluja de retrets i acusacions– qui els mereix més confiança per conduir la nova etapa.

Etiquetes: