ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | ‘The case of Catalonia’, 1945
5809
post-template-default,single,single-post,postid-5809,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

15 gen ‘The case of Catalonia’, 1945

Som a l’abril del 1945. El món viu pendent de la batalla de Berlín, els darrers dies del Tercer Reich. Els nord-americans encara no han llançat les dues bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki. Sembla lluny la data del 8 de maig, la que passarà a la història com el final oficial del conflicte a Europa, l’anomenat V-E Day. A Nova York, la festa encara no ha començat, l’abril és incert. França va ser alliberada el 1944, però el camí fins el cau de Hitler no és ràpid ni fàcil. Cada pam de terreny costa molta sang. Nova York es prepara per a la victòria i també per plorar els que no tornaran. Per la ciutat dels gratacels, aquell abril del 1945, un català va amunt i avall, enderiat amb les seves coses.
 
çEs diu Josep Carner i Ribalta, és un lluitador demòcrata i separatista, seguidor de Francesc Macià, que s’ha exiliat als Estats Units després de passar per París i Mèxic. El seu objectiu és internacionalitzar el problema català i mirar d’influir en les autoritats nord-americanes perquè el final de la guerra sigui també una oportunitat per a Catalunya. Carner i Ribalta és un optimista. Ho és des de jove, quan es va posar al servei de Macià, a qui va acompanyar en el seu viatge a Moscou i va fer costat en l’aventura fracassada de la invasió de Catalunya des de Prats de Molló l’any 1926. És expert en propaganda i ha estat responsable del Comissariat d’Espectacles de la Generalitat durant la Guerra Civil.
 

Carner i Ribalta va fer arribar la situació de Catalunya a la conferència de San Francisco

 
Ara en porta una de cap. Una de grossa. Carner i Ribalta vol fer arribar la situació de Catalunya allí on es dibuixarà el nou mapa del món. Aquest lloc és la confe­rència de San Francisco, que s’ha de ce­lebrar entre el 25 d’abril i el 26 de juny. ­Filla de la conferència de Yalta, la cimera de San Francisco aplegarà representants de quaranta-sis estats del bàndol aliat i ­elaborarà la Carta de les Nacions Unides. Els con­vocants de la trobada són els líders del nou ordre internacional: els Estats Units, la Unió Soviètica, el Regne Unit i la Xina. El polític i escriptor ho té clar: Catalunya ha d’adreçar-se a aquestes quatre potències, ara que s’estan repartint cartes noves. Es tracta de fer una gestió “que defini­tivament internacionalitzés el plet català”, segons explica a les seves memò­ries, De Balaguer a Nova York passant per Moscou i Prats de Molló , editades per Josep Benet l’any 1972 a les Edicions Catalanes de ­París.
 
Amb data de 14 d’abril del 1945 –no és casual– i des de Nova York, Carner i Ri­balta i dos catalans d’ideologia independentista, Josep Maria Fontanals (president del Casal Català) i Joan Ventura Sureda, firmen un memoràndum o apel·lació a la conferència internacional de San Francisco i, més concretament, als seus quatre patrocinadors: els representants nord-americans, soviètics, xinesos i britànics. Anomenen el document The case of Catalonia , en clara al·lusió als papers relacionats amb la situació del principat de Catalunya, The case of the Catalans , arran de la pau d’Utrecht del 1713. Mentre, el president Josep Irla, a l’exili francès, està per altres coses.
 
Després de la creació a Londres, el febrer del 1941, del Consell Nacional Català, presidit per Carles Pi i Sunyer, es va constituir la delegació d’aquest organisme als Estats Units, que entre d’altres activitats va editar la revista Free Catalonia . Carner i Ribalta relata que aquesta delegació “s’hagué de registrar, el 28 de març del 1942, al Departament d’Estat, com a agents d’un govern estranger, la qual cosa virtualment donava a la delegació la categoria de cancelleria”. Els bascos del PNB a l’exili es treballen també el Departament d’Estat, però ho fan amb més constància i pragmatisme. Els catalans no tenen ningú com Antón Irala, mà dreta del lehendakari Aguirre.
 
The case of Catalonia constata una “indiferència diplomàtica tradicional envers les demandes de Catalunya” i afirma que “el conflicte entre Catalunya i Espanya, com qualsevol altre problema entre una nacionalitat oprimida i el seu opressor, sempre ha estat un problema de natura internacional”. “El de Catalunya no és un problema espanyol, sinó un problema europeu”, i les aspiracions catalanes “subsisteixen independentment de l’existència o la no-existència de Franco a Espanya”. En les conclusions, el memoràndum demana a les naixents Nacions Unides que la posició de Catalunya dins d’Espanya “sigui decidida per Catalunya mateixa, a través de plebiscit dels catalans nacionals, després de reconegut el seu estatus de nació”.
 
La iniciativa no va produir cap canvi en l’agenda de les grans potències. Carner i Ribalta, molts anys després, maquilla el fracàs: “A la bestreta ja sabíem (després d’haver estudiat la convocatòria de la con­ferència de San Francisco i les matèries que hi serien discutides) que no podíem esperar cap resultat pràctic”. Va ser un ­triomf moral?
 
Dimarts, Carles Puigdemont, des del seu escó al Parlament Europeu, va demanar a les institucions comunitàries una “solució política” mitjançant “el diàleg i la negociació” per a un conflicte que considera un “afer intern de la UE”. Han passat gairebé setanta-cinc anys de l’intent de Carner i Ribalta.

Etiquetes: