ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Expectatives i denúncies
5818
post-template-default,single,single-post,postid-5818,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

20 gen Expectatives i denúncies

El subtext d’avui en la política catalana és l’expectativa del fracàs. Dit així és molt bèstia, però em sembla exacte. En la divisió de l’independentisme, la batalla interna es desplaça ara a Madrid, concretament a la taula de diàleg entre governs que han pactat ERC i Pedro Sánchez. La propera campanya electoral catalana tindrà com a eix l’èxit o el fracàs d’aquest diàleg, que és una aposta de la formació que lidera Oriol Junqueras, concretada en l’abstenció per fer possible la investidura del cap de govern socialista. Recordem que els diputats de JxCat al Congrés, en canvi, van votar no a la investidura, com els de la CUP.
 
La pugna caïnita habitual entre uns i altres passa avui per valorar avenços i frustracions en aquesta taula de diàleg que parteix –subratllem-ho– del reconeixement de l’existència d’un “conflicte polític”. Però aquest combat entre els de Junqueras i els de Puigdemont encara és més envitricollat pel fet que, mentre sigui president, és Quim Torra qui representarà oficialment el Govern de la Generalitat en aquest àmbit de negociació al màxim nivell. Si una cosa es pot complicar, doneu per fet que els catalans la complicarem. Torra és un actiu o un llast per tirar endavant aquesta empresa? JxCat no creu en aquest format de diàleg, però els seus consellers hi estan implicats.
 

La propera campanya electoral catalana tindrà com a eix l’èxit o el fracàs del diàleg

 
En aquesta situació, la part catalana de la taula de diàleg serà una capsa de sorpreses; per això, de la trobada de dimecres passat a Palau n’ha sortit només un consens de mínims. Una reunió a la qual no van ser convidats els comuns, una decisió incomprensible i errònia, que no ajuda, precisament, a teixir grans consensos Catalunya endins. Els representants d’Òmnium Cultural no van fer declaracions quan va acabar i van exigir discreció, una actitud interessant que ens dona pistes sobre l’escassa utilitat d’una trobada que es va fer, sobretot, per tenir la foto i per exigències de Puigdemont i JxCat.
 
Si la taula de diàleg entre governs s’obre pas de manera raonable i tangible, l’aposta d’ERC per la via gradualista i pragmàtica es consolidarà. Si la taula de diàleg embarranca, JxCat denunciarà “l’engany” dels socialistes i “el col·laboracionisme” dels republicans, i demanarà el vot per recuperar les essències del procés. Qui dirà si la taula de diàleg dona fruits? Vet aquí el gran repte i el gran misteri. L’ANC ja ha fet saber que està més enllà de JxCat i la CUP en el seu escepticisme. Òmnium, amb més cautela, deixa fer als actors polítics. Discòrdia.
 
En absència d’àrbitres unànimement acceptats dins del bloc sobiranista, els votants d’aquesta sensibilitat potser hauran d’estar atents a les valoracions que es facin fora del seu entorn, les més moderades, esclar. En aquest sentit, em permeto esmentar un recent i lúcid article de l’amic Juan-José López Burniol en què s’afirma això: “Si s’arriba a un pacte en els termes volguts per Esquerra, els independentistes hauran guanyat; i si no s’hi arriba, la culpa serà de l’Estat i aquells eixamplaran la seva base social”.

Etiquetes: