ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | El món abans del procés
5831
post-template-default,single,single-post,postid-5831,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

21 gen El món abans del procés

«Després dels futurs comicis catalans, Catalunya serà d’esquerres o no serà, no en tingueu cap dubte»
 
Situeu-vos el 1987. Encara no ha caigut el Mur de Berlín, la Guerra Freda s’esllangueix, fa sis anys que a Espanya hi ha hagut un intent de cop d’Estat, a Madrid governa el socialista Felipe González, el nacionalista Jordi Pujol presideix la Generalitat amb majoria absoluta, i Pasqual Maragall, socialista heterodox, és l’alcalde de Barcelona. El maig d’aquell any, Jordi Solé Tura publica a l’editorial Laia el llibre Autonomies, Federalisme i Autodeterminació. Solé Tura, antic dirigent comunista, catedràtic de Dret Constitucional i un dels pares de la Constitució del 1978, és militant del PSC des de fa dos anys. Més endavant, entre el 1991 i el 1993, serà ministre de Cultura del tercer govern de González.
 
En aquell llibre, Solé Tura escriu això: “El radicalisme dels sectors juvenils independentistes és el fet més espectacular, el que més crida l’atenció i el que més expectatives o més preocupacions genera”. Preocupació al PSC, és clar. Eren els anys de gran presència de la Crida a la Solidaritat, la plataforma que va renovar les formes, les estratègies i el llenguatge de l’activisme catalanista, i que va ser escola de molts joves que després van fer carrera política, com Àngel Colom, Jordi Sànchez i Carles Riera.
 
Entre altres causes d’aquest fenomen, el dirigent bregat en mil batalles constata “la desorientació que en molts sectors juvenils ha provocat l’experiència de l’esquerra en el poder, tant a Catalunya en la fase del govern d’unitat del president Tarradellas, com després a tot Espanya, amb el govern del PSOE”, i afegeix un element molt interessant, sobretot vist del nostre present: “L’esquerra ha exercit el poder amb grans dificultats objectives, perquè ha hagut de governar amb uns aparells d’Estat heretats gairebé íntegres del règim franquista i ha hagut de fer front a una situació de crisi i de grans canvis econòmics que han reduït enormement les seves possibilitats de maniobra”. Governar amb aparells d’Estat heretats del règim franquista. Retingueu aquesta idea, si us plau.
 
L’anàlisi de l’autor de Catalanisme i revolució burgesa -la seva obra més important- es completa amb un punt que també avui crida la nostra atenció: “Davant els límits ja comprovats d’un determinat exercici del poder per part de l’esquerra, el nacionalisme sembla que no en tingui perquè no els defineix, perquè si els defineix diu que és per obligació i per imposició de fora i perquè, en darrer terme, sempre deixa obert l’horitzó abstracte d’una immensa fugida endavant, la de l’independentisme”. Cal recordar que, en aquells moments, ERC encara no havia abraçat l’independentisme -ho va fer l’any 1989- i que els partits i grupuscles de l’independentisme combatiu eren extraparlamentaris i dedicaven bona part de les seves energies a barallar-se entre ells. Només la Crida, com hem dit, s’havia fet un lloc com a actor polític i social amb capacitat de difondre un discurs alternatiu més enllà de l’autonomisme oficial.

Etiquetes: