23 gen 2020 L’heroi que no encaixa

Josep Lluís Trapero davant de l’Audiència Nacional, un tribunal especial que no tenen altres estats i que és hereu del Tribunal de Orden Público (TOP), que actuava durant la dictadura. Els nord-americans ja estarien preparant un biopic per a Netflix sobre el major dels Mossos d’Esquadra, una telesèrie que serviria per explicar el procés català mitjançant una figura singular, que no encaixa ni en la nar­rativa processista ni en la narrativa oficial de l’Estat espanyol. Trapero és un heroi per accident i sense bàndol, una peça que no serveix per engreixar cap de les pro­pagandes en pugna i, per aquesta raó, és un dels per­sonatges més tràgics del retaule de la crisi catalana. A diferència dels dirigents independentistes a la presó i a l’exili, l’antic cap dels Mossos no volia arribar a Ítaca ni volia forçar cap negociació amb Madrid, només volia –segons les seves declara­cions– que no prenguéssim gaire mal. Mirar de no prendre mal és un objectiu molt noble quan les coses van maldades, que és el que passava la tardor del 2017. Un policia responsable intenta sempre que ningú prengui mal. La producció de Netflix, si es fes, ­començaria amb el gran moment de Trapero: la gestió eficaç de la resposta als atemptats gihadistes del dia 17 d’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils.
 
Assistim al judici contra Trapero, la ­intendenta Teresa Laplana i els màxims càrrecs polítics d’Interior per sota del conseller en aquell moment, Pere Soler i Cèsar Puig, després d’haver vist el judici contra els líders independentistes al Tribunal Suprem. Estem curats d’espants. La defensa del major es basarà en la mateixa tesi que vam escoltar durant la vista que presidia el jutge Marchena: Trapero és un funcionari públic, fidel a la llei, que no ­tenia res a veure amb els plans del Govern Puigdemont relacionats amb l’intent –real­ o simulat– de fer una secessió uni­lateral. Per certificar aquesta posició, el major i els seus col·laboradors han explicat que tenien un operatiu preparat per de­tenir el president i tots els consellers, si així se’ls ordenava des de les instàncies judi­cials. L’objectiu de Trapero, a més de defensar la seva actuació, és salvaguardar el prestigi, la credibilitat i la professionalitat del cos de Mossos d’Esquadra, posat constantment en dubte pels fiscals, per determinats polítics, per diversos mitjans de Madrid i, sobretot, per Diego Pérez de los Cobos, el coronel de la Guàrdia Civil que va ser nomenat coordinador del dispositiu policial que havia d’impedir el referèndum del 1 d’octubre.
 

No perdonen a Trapero que demostrés que es podia gestionar el conflicte sense cops de porra als votants

 
Quan el major Trapero va declarar com a testimoni al judici del Suprem, vam ­escriure això en aquestes pàgines, el març de l’any passat: “L’èpica i la burocràcia són dimensions que no lliguen gaire i la impossible desobediència des de dalt va fer que la retòrica es dissolgués en el ­no-res quan va arribar l’hora de la veritat. No hi havia cap dada real que fes pensar que els Mossos serien diferents de la ­immensa majoria de funcionaris de la Generalitat”. La tecnoestructura no en sabia res d’aquella determinació plena de tau­tologies que repetien Puigdemont i Junqueras. El poeta funcionari ho és només els diumenges. Tothom tenia clar que els Mossos no se sortirien del marc legal ­vigent, sobretot el conseller Forn. Les fantasies que alguns –pocs– feien córrer sobre els Mossos i el seu paper en un ­escenari hipotètic de ruptura efectiva de l’statu quo mai van adquirir rang de pos­sibilitat.
 
El que ha portat Trapero al banc dels acusats no té res a veure, en realitat, amb la ideologia. És una altra cosa. Determinats entorns de l’Estat no perdonen que el major demostrés davant del món que es podia gestionar el conflicte sense donar cops de porra als votants. La foto del dia 1 d’octubre va ser demolidora: una policia del segle XXI, manada des de Catalunya, al costat d’unes forces policials del segle XIX, manades des de Madrid. D’aquí plora la criatura i del fet que els Mossos no van acceptar de grat la tutela imposada de Pérez de los ­Cobos. Ho vam notar quan aquest coronel va comparèixer com a testimoni al Suprem: no podia dissimular la seva profunda animadversió per Trapero, basada més en un corporativisme mal entès que en fineses ideològiques. Per això, ara, bona part de les preguntes del fiscal intenten demostrar una suposada passivitat dels Mossos, simplement perquè no van pegar els votants. És una batalla cultural –una més– que té per escenari un tribunal. Que la manera de fer i la cultura professional dels Mossos estigui, en general, molt allunyada de certes concepcions presents a la Guàrdia Civil i a la Policia Nacional no converteix Trapero en independentista, sinó en un policia diferent, més modern –si se’ns permet– que Pérez de los Cobos. És el xoc frontal entre dos maneres oposades d’aplicar el concepte de la violència legítima contra una ciutadania que practica la resistència pacífica.
 
Trapero no encaixa i no encaixarà en cap relat. Aquest servidor públic no aspirava a ser heroi ni màrtir, però ara li toca fer de parallamps de la part més sensible de les institucions d’autogovern.