ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Franquícia maleïda
5851
post-template-default,single,single-post,postid-5851,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

31 gen Franquícia maleïda

No tinc opinió feta sobre la instal·lació d’una franquícia del Museu de l’Hermitage a Bar­celona. Ara bé, l’assumpte m’interessa molt com a indicador de les trampes que ens fem a l’hora de desenvolupar certs debats públics. Tinc la intuïció, la sospita i la sensació que per sota de la discussió sobre aquesta franquícia hi ha guerres molt conegudes –antigues, profundes i carregoses– sobre la política, la cultura, la capitalitat de Barcelona i –sobretot– sobre qui té el dret de dir el que s’ha de fer i el que no s’ha de fer.
 
Entenc que hi ha un debat obligat i comprensible sobre la utilització de recursos públics quan apareix un operador privat, cultural o de l’àmbit que sigui. És una qüestió que tota administració democràtica ha d’abordar amb rigor. També és cert que justament a Barcelona, i arran dels Jocs del 92, del Fòrum de les Cultures i de les derivades d’aquests grans esdeveniments, la relació entre el públic i el privat no sempre s’ha observat amb severitat calvinista, diguem-ne. Les intersec­cions públic/privat promogudes per socialistes i convergents (sense oposició d’ICV) en altres èpoques haurien d’aconsellar més prudència a l’hora de fer segons quins escarafalls. Sobretot perquè a l’Ajuntament de Barcelona, en la seva tecnoestructura, encara manen molts que recorden els anys daurats. Amb això passa com amb el mètode per triar gestors de grans equipaments culturals: hem passat del nomenament a dit a celebrar concursos que consisteixen a fer rodar la sínia de les cooptacions entre amics i coneguts d’un determinat clan. Abans et triava l’alcalde i ara ho fa aquell a qui tu vas col·locar de director d’un museu.
 

Discutim sobre l’Hermitage, però, en realitat, volem parlar d’altres fenòmens

 
No parlo, per tant, de la qüestió de diners o terrenys públics per a l’Hermitage barceloní. La cosa va per una altra banda. Discutim sobre la franquícia de l’Hermitage, però, en rea­litat, volem parlar d’altres fenòmens. Per exemple, parlar de la pèrdua d’influència d’aquelles elits que durant els anys vuitanta i els noranta van espe­cia­litzar-se a dir què era i què no era una metròpoli com Barcelona. O parlar del concepte de cultura que els ­polítics van assumir durant la transició i que, en general, no han revisat gaire. O –i aquí el drama és encara més gros– de com l’etiqueta “polítiques culturals” ha servit sovint per fer passar bou per bèstia grossa, amb una impunitat ­sideral.
 
En fi, no sé si em fa gràcia que l’Hermitage vingui a Barcelona. Quan tingui més informació, ja us ho diré. Sí que em fa riure, en canvi, que els russos ens obliguin a perseguir –d’amagat– els nostres fantasmes.

Etiquetes: