ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Una por sintètica
5901
post-template-default,single,single-post,postid-5901,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

14 feb Una por sintètica

El doctor Antoni Trilla, cap del servei de medicina preventiva i epidemiologia de l’hospital Clínic, ha dit, arran de la cancel·lació del Mobile, que “la por ha guanyat, d’alguna manera, la ciència”. La frase és sensacional, perquè ens recorda que el progrés de la humanitat es concreta fent dues passes endavant i una enrere. Fins no fa gaire temps, la por sempre derrotava la ciència, perquè sacerdots i bruixots s’encarregaven de manegar el botó de les pors d’acord amb les circumstàncies i els interessos de quatre. Durant la postguerra, el nen que va ser el meu pare tenia pànic dels automòbils negres que circulaven al vespre: segons una llegenda urbana, les criatures pobres eren segrestades per cotxes fantasma amb l’objectiu de treure’ls la sang, que es feia servir per guarir els rics, sobretot els malalts de tuberculosi. La lluita de classes s’expressava mitjançant la novel·la gòtica.
 
El relat ha guanyat el torcebraç a la realitat, un símptoma postmodern de manual. La por s’ha imposat a les evidències exhibides pels experts. Però la por no ha arribat pas –em sembla– al comú de barcelonins i catalans; jo no detecto por entre els meus fami­liars, amics, coneguts, saludats i companys de feina. És una por abstracta, com correspon a una faula global que acaba sent purament local, vet aquí les ironies del cosmopolitisme de tot a cent; però la realitat local més contundent (“aquí no passa res”) ha estat negligida per aquells que prenen decisions a molts quilòmetres de distància. És –com dic– una por de disseny, una por sintètica, una por inorgànica, un pre-judici elevat a la categoria de fet, envernissat amb la solemnitat gerencial dels que mouen milions d’euros amunt i avall.
 

El relat ha guanyat el torcebraç a la realitat, un símptoma postmodern de manual

 
Si penso en una por tangible, he de recordar el que vam sentir la gent de la meva generació quan, abans de fer els vint anys, vam saber de l’existència de la sida. Allò era por, senyores i senyors. Cardar podia acabar molt malament, la qual cosa convertia els afers carnals en un trencacolls ple de paranoies. Els primers temps, no se sabia molt bé què era ni què s’havia de fer per prevenir la malaltia, i alguns amics queien. Després d’aquella por, la resta d’alertes mèdiques no m’han impressionat gaire. Que l’OMS hagi declarat el coronavirus “enemic públic número u del món” m’ha deixat fred, ho confesso. Deu ser que soc més modern que postmodern.
 
L’amic Iván de la Nuez em fa notar que Arco, la fira internacional d’art contemporani de Madrid que comença a finals d’aquest mes, no s’ha suspès. Em sento una mica artista.

Etiquetes: