ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | L’eix que no es veu
5920
post-template-default,single,single-post,postid-5920,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

18 feb L’eix que no es veu

«Els catalans votarem a partir de l’eix ideològic, a partir de l’eix nacional i també -atenció- a partir d’aquest eix ordre-desordre»
 
La cursa no és igual per a tothom. A primer cop d’ull, als partits independentistes i al PP i Cs els convé que els propers comicis catalans se situïn sobre l’eix sobiranisme-unionisme (versió nova del vell eix catalanisme-espanyolisme) i als comuns els convé que l’eix dominant de la campanya sigui el clàssic dreta-esquerra, en versió nova de més o menys discurs social. I al PSC, què li convé? Als socialistes, els dos eixos els van bé: en un eix, miraran d’atraure el màxim nombre de votants que van triar Arrimadas el desembre del 2017, mentre en l’altre miraran de pescar entre els que no saben si agafar la papereta d’Iceta o la d’Albiach.
 
Aquest sembla un món ben apamat per totes les forces polítiques. Però és incomplet. Hi ha un tercer eix que no es veu gaire (sobretot els darrers anys) i que transcendeix la dicotomia ideològica i la dicotomia nacional.
 
És un eix molt important sempre. I encara més davant la suma de tres factors que preocupen avui amplis segments de la ciutadania, sobretot els més actius: els auguris d’una nova crisi econòmica, els reptes associats a l’impacte dels canvis tecnològics-laborals, i el xoc entre demandes locals i lògiques globals (ho hem vist ara mateix amb la cancel·lació del Mobile). Com anomenar aquest tercer eix? Si volem ser fins, podríem dir “governabilitat versus incertesa” o “confiança versus desconfiança”; si som antics i més descarnats, podem despatxar-ho tot dient que és l’eix “ordre versus desordre”.
 
Repeteixo: aquest eix es veu poc, però hi és. Només cal que parleu amb familiars, amics i companys de feina i, tard o d’hora, apareixen frases que us hi aboquen. Els anys intensos del procés van congelar aquesta dimensió, però el nou context li atorga més presència i més urgència.
 
Els catalans votarem a partir de l’eix ideològic, a partir de l’eix nacional i també -atenció- a partir d’aquest eix ordre-desordre. Situats aquí, el PSC torna a ser l’opció amb més versatilitat: com a partit governamental “de tota la vida” (i associat al PSOE, que té el govern d’Espanya en aquests moments), els d’Iceta s’oferiran com la clau d’una etapa nova, sense ensurts i regida per la necessitat de governar el dia a dia sense perdre el temps.
 
Els socialistes repetiran en campanya que la seva especialitat és “fer que les coses funcionin” i que “l’administració doni respostes”. Després, segons cada públic, segons cada poble i cada barri, el PSC modularà les referències a Catalunya i a Espanya, per agafar tot el que pugui, com és normal. L’eventual punt feble de la campanya socialista és la relació del seu discurs “d’eficàcia” i “de confiança” amb els resultats de la taula de diàleg a Madrid; si arribem als comicis catalans sense res tangible per part de Pedro Sánchez, Iceta haurà de fer grans malabarismes retòrics per tapar la buidor.
 
Com condicionarà l’eix ordre-desordre els partits independentistes? A la CUP, gens ni mica; la seva proposta i la seva parròquia no tenen res a veure amb aquests paràmetres. ERC, en canvi, no pot prescindir d’aquest eix, per diversos motius: a) aspira a encarnar ara l’independentisme pragmàtic i de llarg recorregut; b) pretén reforçar-se com a interlocutor institucional principal de la societat civil, inclosos els agents econòmics i socials més rellevants; c) necessita penetrar en una part de votants orfes convergents, que volen un sobiranisme de formes centristes; d) vol competir obertament amb el PSC en el terreny de la fiabilitat governamental; i e) el candidat Pere Aragonès representa un model de dirigent moderat i de perfil institucional, amb un discurs que incorpora el concepte de gestió com a valor al mateix nivell que la idea de la sobirania plena.
 
Per tant, els republicans lluitaran contra els socialistes també en l’eix governabilitat-incertesa, una aposta que té a veure amb l’estratègia que ERC ha posat en pràctica, des de fa mesos, en assumir conselleries de gran pes social, com són Salut, Educació, Treball i Agricultura, a més de la vicepresidència d’Economia i Hisenda. Aragonès hi posarà el discurs de l’ordre mentre altres dirigents d’ERC apel·laran a l’èpica i a l’objectiu final.
 
Què farà JxCat o la candidatura de nom nou que lideri i/o impulsi Carles Puigdemont pel que fa a l’eix ordre-desordre? Encara és aviat per afirmar-ho. Les dinàmiques són obertes, en l’espai postconvergent impera una fragmentació evident. Totes les previsions topen amb el tacticisme que domina aquest àmbit, a remolc de les giragonses judicials del exiliats. No sempre passa el que alguns esperen: per exemple, és un secret a veus que va ser des de Waterloo que es va ordenar no bloquejar la negociació d’ERC amb els comuns per tirar endavant els pressupostos de la Generalitat, malgrat que el president Torra (i altres) era contrari a diversos aspectes plantejats pel braç de Colau al Parlament.
 
El pragmatisme de Puigdemont, en aquest cas, va descol·locar aquells dels seus que celebren l’automatisme reactiu. Per què Puigdemont va donar llum verda a l’acord amb els comuns? Perquè és més polític que la majoria dels que l’envolten, i sabia que JxCat (i els seus consellers al Govern) no podia passar a la història com l’actor que frena els comptes de l’autogovern. Òbviament, tot això no vol dir que JxCat munti la seva futura campanya a partir d’imitar el bany maria dels convergents d’antany, però no podem descartar cap gir de guió, ni el més inesperat.
 
Votarem (encara no sabem quan) i ho farem a partir de moltes consideracions. Una d’aquestes és la que vincula el vot amb la necessitat que el nostre govern democràtic faci la seva feina, la del dia a dia i la que ha de preveure responsablement el que vindrà. I això interessa tothom: independentistes, autonomistes, federalistes, centralistes i gent que dubta o que s’ho està pensant.

Etiquetes: