21 feb 2020 Teniu la meva solidaritat
El carnaval, per a molta gent, només existeix a l’escola dels fills. Com hem arribat fins aquí?
En primer lloc, perquè la nostra societat ha desat la Quaresma a l’habitació de mals endreços. En segon lloc, perquè el fet de disfressar-se s’associa a una expansió infantil tipus Halloween, que ve a ser un carnaval de la por de plàstic, comprat als ianquis. En tercer lloc, perquè som tan superbs assajant transgressions diàries de tot a cent que hem prescindit de les jornades que la tradició va regalar a la subversió organitzada. I, en quart lloc, perquè hem confós la ratlla fina que separa la realitat de la paròdia i no sabem on és la frontera entre el salvatgisme i els artificis de l’autenticitat. De tot plegat, en surt un desert de sentit que converteix el carnaval en una nina sense cap o una bici sense rodes.
El carnaval és el residu d’un món que diuen que va existir i d’una poètica ingènua
Tinc detectat que el carnaval desperta passions a favor i en contra molt intenses. No tant com l’assumpte dels braus, però gairebé. La meva modesta teoria és que molts detesten la cosa carnavalesca, sobretot, perquè només n’han conegut els seus subproductes: els carnavals obligatoris dels nens, els carnavals dels mercats barcelonins, alguns balls de disfresses en sales de festes inenarrables o les evocacions televisives kitsch que sorgeixen per inèrcia com els programes d’estiu o els de Nadal quan toca. Entenc perfectament que aquesta mena d’experiències provoqui fòbia davant el regnat efímer del monarca Carnestoltes, de la mateixa manera que el circ tronat fa avorrir els pallassos, i el flamenc i el fado per a turistes ens allunyen sense remei d’una riquíssima música popular. Els carnavalofòbics tenen, per tant, la meva més sincera solidaritat, però només els demano una cosa: que explorin alguns llocs on la festa encara no ha mort del tot, per tenir una altra perspectiva.
El carnaval, que a Barcelona anomenen carnestoltes, és el residu d’un món que diuen que va existir i d’una poètica ingènua que posava a l’abast dels que res no tenien uns mecanismes primaris d’expulsió dels dimonis col·lectius. Poca broma amb això. Aquest tràmit és indispensable, ahir i avui. Però la meitat de la narrativa carnavalesca està sota sospita, a la llum dels neopuritanismes que volen erradicar tots els mals, mitjançant ultracorreccions preventives que confonen la gimnàstica amb la magnèsia i la magnèsia amb la neollengua cupaire. Ves que no sigui per això que alguns només poden digerir aquest estrany vestigi de les màscares si el sotmeten al descafeïnat escolar, espectacle que –us ho confesso– m’entristeix d’allò més.