ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Teniu la meva solidaritat
5914
post-template-default,single,single-post,postid-5914,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

21 feb Teniu la meva solidaritat

El carnaval, per a molta gent, només existeix a l’escola dels fills. Com hem arribat fins aquí?

En primer lloc, perquè la nostra societat ha desat la Quaresma a l’habitació de mals endreços. En segon lloc, perquè el fet de disfressar-se s’associa a una expansió infantil tipus Halloween, que ve a ser un carnaval de la por de plàstic, comprat als ianquis. En tercer lloc, perquè som tan superbs assajant transgressions dià­ries de tot a cent que hem prescindit de les jor­nades que la tradició va regalar a la subversió organitzada. I, en quart lloc, perquè hem confós la ratlla fina que separa la realitat de la paròdia i no sabem on és la frontera entre el salvatgisme i els artificis de l’autenticitat. De tot plegat, en surt un desert de sentit que converteix el carnaval en una nina sense cap o una bici sense rodes.

El carnaval és el residu d’un món que diuen que va existir i d’una poètica ingènua

Tinc detectat que el carnaval desperta passions a favor i en contra molt intenses. No tant com l’assumpte dels braus, però gairebé. La meva modesta teoria és que molts detesten la cosa carnavalesca, sobretot, perquè només n’han conegut els seus subproductes: els carnavals obligatoris dels nens, els carnavals dels mercats barcelonins, alguns balls de disfresses en sales de festes inenarrables o les evocacions televisives kitsch que sorgeixen per inèrcia com els programes d’estiu o els de Nadal quan toca. Entenc perfectament que aquesta mena d’experièn­cies provoqui fòbia davant el regnat efímer del monarca Carnestoltes, de la mateixa manera que el circ tronat fa avorrir els pallassos, i el flamenc i el ­fado per a turistes ens allunyen sense remei d’una riquíssima música po­pular. Els carnavalofòbics tenen, per tant, la meva més sincera solidaritat, però només els demano una cosa: que explorin alguns llocs on la festa encara no ha mort del tot, per tenir una altra perspectiva.

El carnaval, que a Barcelona anomenen carnestoltes, és el residu d’un món que diuen que va existir i d’una poètica ingènua que posava a l’abast dels que res no tenien uns meca­nismes primaris d’expulsió dels di­monis col·lectius. Poca broma amb ­això. Aquest tràmit és indispensable, ahir i avui. Però la meitat de la narrativa carnavalesca està sota sospita, a la llum dels neopuritanismes que volen erradicar tots els mals, mitjançant ultracorreccions preventives que confonen la gimnàstica amb la magnèsia i la magnèsia amb la neollengua cu­paire. Ves que no sigui per això que ­alguns només poden digerir aquest ­estrany vestigi de les màscares si el sotmeten al descafeïnat escolar, espectacle que –us ho confesso– m’entristeix d’allò més.

Etiquetes: