27 feb 2020 Carnaval de la ignorància

Vistes les imatges de la comparsa sobre l’Holocaust de l’associació cultural El Chaparral, de la localitat de Las Mesas (Conca), que ha participat a la desfilada de Carnaval de Campo de Criptana (Ciudad Real), la primera conclusió és immediata: la ignorància sempre és una arma de destrucció massiva, sobretot quan va acompanyada de presumptes ­bones inten­cions. És evident que els or­ganitzadors d’aquesta comparsa ho ignoren gairebé tot sobre la Xoà i també ignoren el sentit de la festa de car­nestoltes, perquè satiritzar alhora els botxins i les seves víctimes és oblidar les regles no escrites de la subversió ­paròdica, que té com a objectiu principal el poderós i el fort, no pas el feble. Són dues ignoràncies que, un cop sumades, donen com a resultat un espectacle tan profundament lamentable i ofensiu com aquest.
 
Segons van escriure a Facebook els impulsors d’aquesta comparsa, el que pretenien era fer “un homenatge als milions de persones que, injustament, van morir en l’extermini que es va dur a terme durant la Segona Guerra Mundial a diversos països d’Europa, principalment a Alemanya. És un fet que va passar… I no recordar-ho no farà que no hagi succeït. Presentem aquest tema com un simple fet històric, sense pretensió de fer cap tipus d’al·lusió política, o que pugui resultar ofensiu o feridor per a algú. No oblidem la nostra història”. A la llum d’aquest redactat, podem afirmar que El Chaparral no sabia que tenia entre mans. No en tenia ni la més remota idea. Expressions com “simple fet històric” o “sense pretensió de cap tipus d’al·lusió política” provoquen vergonya aliena, i con­firmen una desgraciada aliança entre la manca de sentit comú i la manca dels coneixements més elementals. És possible que els pares d’aquesta comparsa encara no hagin entès les raons de la polèmica que el seu particular homenatge a les víctimes de la Xoà ha provocat. Qualsevol que hagi pensat una mica sobre la història recent sap que banalitzar l’aniquilació de sis mi­lions de jueus europeus obre la porta al­ ­negacionisme neofeixista, i a tots els discursos que avui relativitzen el mal radical que va encarnar el règim de Hitler. La banalització és el pas previ i necessari per blanquejar el nazisme i els seus còmplices i apologetes.
 

La banalització és el pas previ i necessari per blanquejar el nazisme i els seus còmplices i apologetes

 
Seria relativament fàcil establir un nexe pervers entre aquesta banalització del nazisme des de les bones intencions i l’ús quotidià i deformat que avui es fa a Es­panya de paraules com nazi i nazisme . Per exemple, Carlos Iturgaiz, flamant can­didat del PP a les eleccions del País Basc, ha qualificat l’Executiu presidit per Pedro Sánchez de “gobierno fasciocomunista”. És aquesta mena de corrupció premedi­tada dels conceptes i dels mots el que buida de sentit la mirada sobre el passat que té molta gent. Una corrupció que arriba a l’esperpent quan els hereus o els fills ­polítics del franquisme –dictadura amiga del Tercer Reich, no hem d’oblidar-ho– titllen de nazis alguns dels seus adversaris polítics.
 
Ens hem acostumat a explicar aquesta incultura històrica a partir de dos fets: Espanya no va intervenir a la Segona Guerra Mundial i va quedar al marge de l’onada democratitzadora posterior al 1945. Però el problema que posa en evidència aquesta notícia és global i, per tant, depassa la peculiar cultura política espanyola. També a la ciutat belga d’Alost ha desfilat enguany un grup de gent disfressada de nazis. Què està passant? Em sembla que tots aquests despropòsits provenen de la mateixa actitud idiota que porta algunes persones a fer-se selfies turístiques quan visiten un camp d’extermini nazi o qualsevol altre lloc on el pes de la memòria del dolor exigeix respecte, silenci i recolliment. El ximple que es fa una selfie davant dels forns crematoris d’Auschwitz és idèntic al ximple que organitza una comparsa carnavalesca on els ­disfressats de nazis i de víctimes jueves ballen pel carrer al ritme de les cançons de Rihanna o altres èxits pop. Aquesta actitud prové, esclar, de la ignorància històrica –com dèiem– i d’una nova manera d’estar en el món, en la qual només interessa “la meva experiència” i la meva capacitat de convertir-la en “contingut interessant per a altri”. És la versió 2.0 d’aquell home massa que va descriure perfectament Ortega y Gasset, que converteix en kitsch insuportable qualsevol intent de creació beninten­cionat (observeu uns minuts les imatges horribles de la comparsa sobre l’Holocaust que va desfilar a Campo de Criptana), perquè desconeix que el kitsch, com va deixar escrit Milan Kundera, “és un paravent que oculta la mort”.
 
He recordat, arran d’aquesta notícia, que fa una pila d’anys, en un bar discoteca que freqüentava llavors, una nit, les grans pantalles del local passaven unes imatges en blanc i negre de camps d’extermini nazis, amb presoners que deambulaven perduts darrere dels filats, mentre sonava la música que posava el discjòquei, com si el sofriment real de tantes persones fos una estètica més de videoclip. Sempre m’he penedit de no haver-me queixat a qui tocava, en aquell moment, per aquella exhibició d’estupidesa i deshumanització.