03 mar 2020 Ponsatí, la que més va agradar
«Després del cap de setmana (en què tot està per fer i tot és possible), com s’aprofita políticament tanta il·lusió?»
M’ho diuen diversos amics i coneguts que dissabte passat van ser a Perpinyà: “La Ponsatí és la que més va agradar”. I afegeixen: “La gent va connectar molt amb el seu discurs, és la que parla més clar”. Clara Ponsatí “no sembla política”, segons les bases de l’independentisme. El seu pas per la conselleria d’Educació no va canviar-la: va acceptar el càrrec perquè sabia que era una manera especial de concretar el seu activisme, mai va dir el contrari. Després de la DUI fake, es va significar per una frase que ha quedat com un dels grans titulars d’octubre del 2017: “estàvem jugant al pòquer i anàvem de farol”. Tothom va al·lucinar que una consellera del Govern Puigdemont proclamés sense manies que el torcebraç amb l’Estat només era una catxa. Aquell atac de sinceritat -semblant a la del nen del conte El vestit nou de l’emperador- no li ha impedit de continuar fent política al costat de l’expresident, ara al Parlament Europeu.
Però cal parlar també del públic del míting de Perpinyà, no només dels oradors. Més que analitzar el perfil de la professora Ponsatí, cal mirar de comprendre perquè els assistents van sentir-se tan ben representats per les paraules de qui, precisament, va ser més contundent contra la taula de diàleg entre governs, un missatge que comptava -òbviament- amb el vist-i-plau de Puigdemont. L’assumpte mereix atenció, perquè no és fàcil desxifrar què vol i què no vol la parròquia independentista, sobretot a la llum de dades tan rellevants com la següent: molts catalans van triar la papereta de Puigdemont per a l’urna de les europees i la papereta d’ERC per a l’urna de les municipals, un dualisme que mareja els analistes. Les contradiccions aparents no són poques. Per exemple, la mateixa parròquia que és capaç de manifestar-se sota el lema sit and talk aplaudeix amb entusiasme qui titlla d’enganyifa la primera taula de negociació entre l’Executiu espanyol i els independentistes. En què quedem?
Ponsatí va esmentar, en la seva al·locució vibrant, la gent que talla cada vespre la Meridiana, els que van anar a les Marxes de la Llibertat, els que van ocupar l’aeroport en la gran mobilització promoguda pel Tsunami Democràtic, i els joves que -segons ella- “van guanyar la batalla d’Urquinaona”. Aquestes referències van ser molt aplaudides. “Estem orgullosos de vosaltres”, va reblar el clau l’exconsellera. Però la tesi del seu discurs va arribar una mica després i és -segons el meu parer- la clau de l’enorme èxit que va conrear entre els que van desplaçar-se a la capital nord-catalana. La consigna va ser rotunda, inequívoca: “Heu de manar vosaltres. Només vosaltres”. Aquí Ponsatí va revifar la imatge més romàntica de tot el procés: l’aspiració de la independència ve de baix i són els de baix els que (lluny de les trifulgues partidistes) dictaran el full de ruta vencedor, la qual cosa es proclama en el mateix míting que reforça indiscutiblement el lideratge de Carles Puigdemont, encarnació inevitablement personalista d’aquella República imaginada que només pot existir a l’exili. Una paradoxa important. Una més.
“Heu de manar vosaltres” és una idea que remet a altres eslògans del procés català tipus “El poble mana, el Govern obeeix” i “Només el poble salva el poble”, dues mostres del biaix populista que, per acció d’uns i passivitat d’uns altres, ha tingut també el seu moment i el seu espai en el mainstream sobiranista; aquests dos eslògans -simplistes i excloents- provoquen força inquietud, perquè l’apel·lació a un “poble” suposadament pur i alternatiu a les institucions és sempre una caricatura en blanc i negre que negligeix la complexitat dels processos polítics i obre la porta a l’arbitrarietat i el sectarisme. Ara tocaria, em sembla, assumir sense reserves la complexitat, per no repetir els errors de la tardor del 2017.
Ponsatí va completar la seva tesi amb un elogi hiperbòlic dels presents: “Sou la garantia que no ens aturarem”. Els congregats van respondre-hi repetint una frase tan polisèmica com eficaç, sorgida al judici celebrat al Suprem: “Ho tornarem a fer”. L’oradora va regalar les orelles del seu auditori i aquest va considerar que la professora encertava a dir el que molts pensen o se suposa que pensen. “Ella sí que parla clar”. Com ha escrit l’amic Ferran Sáez, l’assagista més lúcid que avui tenen les lletres catalanes, el populisme “és un llenguatge, no una ideologia”. Polsar la corda del populisme pot retornar la moral momentàniament a les bases desconcertades, però no ajuda a superar la notable indefinició estratègica que va certificar el míting de Perpinyà, més enllà del “preparem-nos”, que Puigdemont va convertir en el mot d’ordre del dia.
A les bases que van viatjar fins a Perpinyà els agrada l’èpica de Ponsatí, el no surrender i la imatge d’un poble que mana i sap on va, que actua de garant i de vigilant de l’autenticitat del viatge a Ítaca, perquè no torni a ser una catxa i acabem perduts a Sants. El dubte, però, és inevitable: després del cap de setmana (en què tot està per fer i tot és possible), com s’aprofita políticament tanta il·lusió?