16 mar 2020 El virus de sobreactuar

Els límits de la política, descarnadament. També els confins de la democràcia i la temptació del clàssic “mano i disposo”, més quan el model xinès agrada per igual a no pocs neoliberals intensos i certs anticapitalistes amb nostàlgies albaneses. La pandèmia del coronavirus ens porta fins aquests límits i ens col·loca davant del mur alt on acaben topant la responsabilitat, l’autoritat, la seguretat i –atenció– la llibertat. La política i els polítics són posats a prova davant una emergència que desborda previsions i normatives, alhora que descol·loca els spin doctors de torn, acostumats a crisis d’altres dimensions. I des d’una cantonada, amb la inquietud que provoca una cosa enorme fora de control, la ciutadania exigeix –amb raó– una treva de la confrontació partidista, perquè ara tots estem en perill i, a més, no sabem quant durarà el combat. Però el partidisme apareix per tot arreu, fins i tot entre alguns que proclamen estar per sobre d’aquesta actitud.
 
Allò excepcional exigeix eines especials. Pedro Sánchez ha tret del bagul l’estat d’alarma, una opció comprensible i lògica atès l’abast del problema. Però els temps i maneres amb què el president espanyol ha agafat aquest camí són millorables, fins i tot tenint en compte que un govern de coalició és una nau difícil de pilotar. L’estat d’alarma col·loca sobre la societat el cos dur de Leviatan com a escut protector contra la por i el caos. El tracte funciona sempre que ningú no tingui temptacions autoritàries. I sempre que, a més, es respecti el principi de subsidiarietat, pedra de toc de l’edifici autonòmic i mètode basat a prendre les decisions a prop del ciutadà, per ser més eficaços. El lehendakari Urkullu –que ahir va fer una compareixença amb tiralínies– ho va resumir a la perfecció: “Coordinació o col·laboració no és imposició”. En aquesta intervenció va qualificar de “mesures innecessàries” que l’Estat hagi assumit el comandament de l’Ertzaintza i del Servei Basc de Salut, va reiterar que compliria el decret “amb responsabilitat” i va recordar que ell és “el màxim representant de l’Estat a Euskadi”. El malestar dels bascos es va expressar de manera contundent però sense grinyolar.
 

Torra no va trobar el to i va crear confusió, amb el conseller Buch com a víctima, però Sánchez va sobreactuar, i molt

 
El president Torra, en canvi, no va trobar el to, ni abans ni després de la celebració de la teleconferència de presidents autonòmics. Va sobreactuar i va crear confusió (el conseller Buch va ser víctima d’això) anunciant solemnement el “confinament de Catalunya” quan, en realitat, el que feia era sol·licitar aquesta mesura al Govern espanyol. Novament, allò simbòlic desplaça allò real. També va sobreactuar –i molt– el president Sánchez a l’hora d’explicar l’estat d’alarma i obviar, repetidament i sense arguments sòlids, algunes qüestions importants, com ara la necessitat de confinar territoris concrets dins d’Espanya, sobretot Madrid. Ahir mateix, i deixant Sánchez en fora de joc, Alemanya va decidir tancar les seves fronteres amb França, Suïssa i Àustria. Una notícia que, per cert, hauria de convidar a fer silenci als que fa anys que proclamen el final de l’Estat nació.