03 abr 2020 La mort, ara invisible

M’assabento, llegint el diari, de la mort del periodista Antonio Álvarez Solís, que relaciono amb un veí de la meva infància, que sempre comprava la mítica revista Interviú, catecisme il·lustrat de la transició. La necrològica d’aquest tot terreny de la premsa apareix al costat de la d’Arnau Puig, prestigiós crític d’art i filòsof, un dels referents més potents de la modernitat cultural en aquest país, que vaig poder conèixer gràcies a l’editor Joan Sala. Em consta que, com tanta gent aquests dies, Puig ha pogut gaudir de l’escalf només vicarial dels que el van estimar, tot indirectament i sense la pell, per bé que tot el personal sanitari –com la meva amiga Mònica, que treballa en una UCI– fa mans i mànigues per acompanyar aquells que passen avall durant aquestes fotudes jornades de confinament obligat. Les dones i els homes que cada dia ho donen tot als hospitals més que herois són mags: ells constitueixen la garantia que separa l’esperança del caos.
 
Morir-se aquests dies és com morir-se al quadrat: lluny de les persones estimades, una putada que no desitgem ni al pitjor dels nostres enemics. Em venen al cap les hores finals de la meva mare, ja fa alguns anys, i penso que vam tenir la sort enorme de poder acomiadar-la tots junts, sent plenament conscients del moment. Aquelles hores, en una habitació d’hospital, van ser intenses, tristes i belles alhora. Que ens robin aquest adeu és, tal vegada, el que fa més mal de tot aquest show tragicòmic que anem representant sobre la marxa. Per molt que les tecnologies ens ajudin a comunicar-nos, la presència no té succedani. Com diu el meu amic Pau, “només la presència justifica l’absència”, altrament tot s’enfonsa i caiem al pou fosc, on la indiferència es barreja amb l’oblit.  

Que ens robin aquest adeu és, tal vegada, el que fa més mal d’aquest show tragicòmic

 
Vaig d’una cosa a l’altra, perdoneu. Álvarez Solís –que va fer un viatge ideològic que molts de la seva generació també van emprendre– em connecta amb l’imaginari i la retòrica de la transició, quan tot bullia, quan el germà gran d’un amic viatjava a Iugoslàvia fascinat, i un cosí es perdia a Formentera, i un capellà obrer que treballava amb el meu pare decidia casar-se, i els bordegassos anàvem a les portes del cinema a mirar “els quadrets” de les pel·lícules de destape , i encara hi havia gent com de faula: el Pere Boig, la Saragata o el Cansalada, amb un sac. En aquella època, la mort era ben visible. Ho tinc gravat a la ­memòria: el meu avi murcià, dins del taüt, sobre el seu llit, un dissabte de carnaval. I per allà anàvem passant tots, en fila índia.