ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Els vells, qüestió d’Estat
6082
post-template-default,single,single-post,postid-6082,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

09 abr Els vells, qüestió d’Estat

El professor José Luis López Aranguren, que va estar molt de moda durant la transició i la primera època dels governs de Felipe González, va escriure una cosa que, ara, sembla més ­veritat que mai: “Jo crec, com deia José Ortega, que als vells la gent jove ni ens veu”. Aquests dies de pandèmia, sembla que als vells no els vol veure ningú, de manera que es van morint com una pura abstracció, inexorablement. Els ancians són reduïts a les ­xifres de morts que es co­muniquen –amb la boca pe­tita– durant les rodes de premsa oficials. L’assumpte és d’una gravetat enorme, més que no sembla. Perquè tenim la sensació –i això és duríssim– que el traspàs de la gent gran s’ha assumit com el mal menor, per part de tota la so­cietat, inclosos els que ens governen. Costa escriure-ho i dir-ho en veu alta, però és fàcil arribar a aquesta conclusió.
 
El retaule de la vergonya ha de ser consignat. Les residències geriàtriques s’han convertit en el forat més negre d’aquesta crisi, l’angle mort de la situació, un no-lloc on, massa sovint, han confluït la imprevisió, l’oblit, la manca de recursos, la incompetència, la deixadesa i un fatalisme cínic que –ho vull remarcar– ens descriu com una societat tramposa: parlem molt de certs valors, però, a l’hora de la veritat, no els practiquem. No faig una crítica, faig una autocrítica, perquè tothom n’acaba sent partícip, per una cosa o altra.
 

Si no som capaços de tenir cura dels vells, el nostre fracàs com a societat serà devastador

 
Diré, abans de continuar, que hi ha residències geriàtriques que fan les coses bé, totes no són iguals, esclar. Però les que actuen correctament també han estat víctimes de plantejaments polítics i burocràtics erronis, però se n’han sortit millor. Les altres, les residències que ja eren precàries, els centres que només s’entenen com a pàrquings de iaios, les instal·lacions que sobreviuen per inèrcia, totes aquestes s’han vist abocades al col·lapse, al caos i al drama. Aquest diari recollia dimecres el testimoni d’una treballadora ocasional que, des de dins, ha explicat el que va veure en un geriàtric deixat de la mà de Déu. Són detalls esfereïdors que haurien d’interpel·lar-nos a tots, començant per les nostres autoritats, fets que exigeixen la depuració de responsabilitats.
 
Mentre escric aquestes ratlles, escolto que el Govern ha decidit traspassar al ­departament de Salut les competències en residències geriàtriques, que fins ara han estat en mans del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies. Em ­consta que han estat diversos i rellevants els líders del món sanitari que han de­manat aquesta mesura, per poder abordar amb eficàcia i garanties l’emergència en uns establiments pensats inicialment com a simple substitutori de la llar, i no pas com a hospitals. El coronavirus ha trencat les categories establertes per l’Administració en aquest àmbit i ha posat en evidència que –com m’explica un metge amb una llarga experiència sobre el terreny– les persones que viuen en aquestes residències, a mesura que sumen anys, ne­cessiten, cada cop més, un tipus d’atenció especialitzada que només es pot donar en centres sanitaris i a càrrec de metges i personal d’infermeria acreditat. La crisi de la Covid-19 ha revelat que cal una mi­rada nova de l’administració sobre les llars d’avis.
 
Al meu parer, aquesta nova mirada política sobre la gestió geriàtrica hauria de partir –un cop superem les urgències d’ara mateix– d’un examen minuciós de tot el que està passant aquests dies, per establir amb precisió qui i què ha fallat. L’assumpte és de prou entitat com per no descartar, si calgués, una comissió d’investigació parlamentària que aportés llum sobre una realitat que no hem volgut mirar, que hem eliminat del nostre radar de manera frívola, fins que les coses han petat. Cal recordar que la majoria de residències d’ancians són de caràcter privat i que, d’altra banda, les llistes d’espera per poder accedir a alguna de les places que gestionen les administracions públiques són molt llargues.
 
La situació dels vells és un assumpte de país de màxima prioritat, allò que a Madrid en diuen una qüestió d’Estat. El model que tenim és obsolet, i les inèrcies socials poden ser letals. Tocarà fer noves lleis i normes i, sobretot, caldrà impulsar polítiques ben dotades pressupostàriament, que posin les dones i els homes veterans en el centre, com un imperatiu indiscutible de dignitat col·lectiva i com un termòmetre de la tan esmentada qualitat democràtica. Si no som capaços de tenir cura dels vells, el nostre fracàs com a societat serà més profund i més devastador que no ens pensem. Un fracàs polític i social, però també moral. Si no ho corregim, no tindrem autoritat ni credibilitat per fer res de res.
 
Milan Kundera, que té noranta-un anys i és una de les veus que més bé han explicat el temps que vivim, ha escrit, en una de les seves novel·les, que “els morts són tímids”. Afegiria, amb permís de l’autor txec, que els vells, quan traspassen, porten aquesta timidesa a la màxima expressió. La majoria se’n van sense voler molestar, amb una elegància especial. Sapiguem estar a l’alçada de tota aquesta gent.

Etiquetes: