ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | De pactes i d’oblits
6088
post-template-default,single,single-post,postid-6088,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

13 abr De pactes i d’oblits

El pacte és imprescindible en democràcia, tant com la competició. La qüestió primordial, sempre i arreu, més que els continguts dels acords, és qui són els cridats a pactar. S’entén que els pactes seran, en teoria, més sòlids si són més inclusius.
Tot això ve a tomb d’uns eventuals nous pactes de la Moncloa, impulsats pel president del Govern central, Pedro Sánchez, per afrontar l’impacte social i econòmic de la pandèmia de la Covid-19. I no se’n parla gaire, d’aquest aspecte tan important. Ni entre els entusiastes ni entre els detractors de repetir aquells acords que el president Adolfo Suárez va forjar quan la democràcia era un nadó en una incubadora.
 

No es poden invocar els pactes de la Moncloa com si els actors del present no sabessin tot el que va venir després

 
No es poden invocar els pactes de la Moncloa com si els actors del present no sabessin tot el que va venir després. I no es poden entendre determinades reaccions a la idea de repetir aquella operació si no recordem també el que va passar l’any 1981, concretament poques hores després de l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer. Davant el greu ensurt, el rei Joan Carles va voler donar una imatge de consens i va reunir-se amb els líders de les principals forces parlamentàries. Era un gest imprescindible. Però aquella foto tenia un problema, que ho diu tot sobre el que va venir posteriorment: no hi eren els màxims dirigents de Convergència ni del PNB, que llavors eren grups destacats a les Corts espanyoles i que –per cert– havien abonat de manera lleial els pactes de la Moncloa. Per si això fos poc, ambdós partits eren partits de govern a les seves respectives autonomies. Havien passat poc més de tres anys des de les grans abraçades del 25 d’octubre del 1977.
 
Deturem-nos en la circumstància catalana. De tots els firmants, Pujol era el que coneixia més a fons –a banda d’alguns comunistes– la política italiana i el valor del que es va anomenar “compromesso storico”. D’altra banda, excloure CDC de la trobada amb el Monarca va ser una doble descortesia al nacionalisme català llavors majoritari, perquè aquest havia participat activament, sota el guiatge de Miquel Roca, en la redacció de la Constitució del 1978. El nucli de l’Estat es va oblidar del paper essencial dels “perifèrics”, com els anomenaven a Madrid. En aquest sentit, es pot afirmar que els separadors centralistes aquell dia van fer molt per alimentar el separatisme català.
 
El 1977 calia reforçar la democràcia. El 1981 calia, encara, fer el mateix, però algú ja havia pensat que el nadó necessitava xarop de recentralització per créixer vigorós. La Loapa (llei orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic), que era un projecte del president Calvo-Sotelo previ al cop, va ser descafeïnada pel Tribunal Constitucional, que va donar la raó als nacionalistes catalans i bascos. Això no obstant, l’esperit de la Loapa (i un tarannà regressiu) va empeltar-se en la criatura. Paulatinament, la recentralització va ser un fet, sobretot a partir de la majoria absoluta d’Aznar, l’any 2000. Avui cal consignar tot això per comprendre els recels que la jugada de Sánchez provoca al PNB, a ERC, a JxCat i a qualsevol que tingui una mica de memòria.

Etiquetes: