ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Res en excés
6101
post-template-default,single,single-post,postid-6101,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

14 abr Res en excés

«Que cadascú assumeixi la part de desastre que li pertoca, quan arribi el moment. Subratllar aquesta realitat tan desgraciada hauria de ser el més normal del món»
 
El cap de turc és una figura essencial de qualsevol conflicte polític. Mitjançant aquesta, el gestor encarregat de resoldre una situació problemàtica pot espolsar-se la seva responsabilitat i posar el focus sobre algú altre que, al seu torn, rebrà les ires dels que se senten agreujats. La crisi de la Covid-19 ha obert la subhasta de caps de turc. En primer lloc, perquè cap governant vol aparèixer com el culpable d’un drama de grans dimensions. En segon lloc, perquè el coronavirus no té cara, però la ciutadania necessita projectar el seu malestar sobre figures que es puguin reconèixer fàcilment.
Dit això, hi ha governs que han pres decisions més eficaces que d’altres, per bé que cal admetre dues coses: tothom ha improvisat força i, a més, la resposta de cada país no deixa de ser l’expressió inevitable de la cultura política que han mamat els seus ciutadans. Aterrem al nostre jardí: és evident que l’Executiu espanyol i el Govern han comès errors durant la gestió de la pandèmia.
 
La pulsió centralitzadora de la Moncloa ha estat un llast absurd quan ha tocat plantar cara al virus alhora que la Generalitat ha mostrat les seves vergonyes competencials quan les residències geriàtriques han col·lapsat. Tot em sembla d’una gravetat indiscutible. Que cadascú assumeixi la part de desastre que li pertoca, quan arribi el moment. Subratllar aquesta realitat tan desgraciada hauria de ser el més normal del món, encara que tingui més aplaudiments carregar només contra els uns o els altres. Aquesta descripció no elimina una veritat estructural, que s’ha de consignar sempre: qui té més poder (i qui exigeix exercir-lo) té també més responsabilitat. Això no obstant, faríem un mal favor a l’autogovern si disculpéssim els errors dels consellers de Salut, Benestar o Interior perquè Madrid ha volgut esborrar les autonomies durant el confinament. Filem prim i analitzem cada situació i cada protagonista com correspon a una societat que es pretén adulta.
 
Davant d’aquest panorama, hi ha dos camins: posar més llenya al foc del “hooliganisme” i la crispació, o bé apostar per la discreció i la contenció. Els spin doctors, escriptors de discursos i assessors de càmera dels que ens governen tenen les seves receptes i els seus trucs, i en saben molt (o pensen que en saben). Des d’aquí, no hem de dir-los pas quin manual han d’emprar, Déu nos en guard! Aquest cronista només gosaria recordar que el to institucional és avui el que més falta ens fa, potser perquè és el que lliga millor amb la necessitat de fabricar (sense falses promeses) una certa i modesta esperança. Quan la gent ho passa tan malament com aquests dies, la discreció i la contenció no són virtuts menors. Al contrari, quan ens juguem la vida i la salut d’una manera tan bèstia, els discursos del hooligan fan nosa i fan angúnia. Vinguin d’on vinguin. 
 
Hi ha una regla dels antics que es pot aplicar en tots els ordres de la vida, també a l’aparició pública dels governants durant una crisi: “res en excés”. L’excés tendeix al ridícul i al soroll. L’excés et pot llevar raó, en cas que en tinguis. L’excés et transforma en una caricatura i, llavors, el que dius i fas ja no interessa gaire. Ara parlo, sobretot, de Catalunya: jo vull que els consellers del Govern no s’expressin com activistes en un aplec. La gent que governa ha de recordar sempre que és el càrrec que parla, no la persona. Això hauria de ser norma aquí, encara que a Madrid posin dotzenes de generals a fer rodes de premsa cada dia, cosa que també és un excés lamentable, a més de ser un estil ranci del més tronat teatre del poder.
 
Res en excés. Perquè la política és també la forma al servei d’una idea. I, si la forma es desfà en mans ineptes, la idea se’n va per l’aigüera i, aleshores, la buidor se’ns menja.

Etiquetes: