16 abr 2020 Amb el relat no n’hi ha prou
Explicar una història per guanyar. Aquesta era la fórmula. Sobretot a partir de l’any 2004, als Estats Units, s’imposa el concepte relat com a centre de gravetat, no només de les campanyes electorals, també del modus operandi de qualsevol governant que es preï. Christian Salmon ho analitza al llibre Storytelling. La máquina de fabricar historias y formatear las mentes. L’escriptor francès cita la reflexió de James Carville, un dels assessors clau en la victòria de Bill Clinton l’any 1992: “Els republicans diuen: ‘Us protegirem dels terroristes a Teheran i dels homosexuals a Hollywood’. Nosaltres diem: ‘Estem a favor de l’aire pur, d’escoles millors, d’una cobertura sanitària més gran’. Ells expliquen una història, nosaltres recitem una lletania”.
L’autocrítica del prestigiós spin doctor coincidia amb la publicació del llibre No pensis en un elefant, del lingüista George Lakoff, que pretenia ser una eina perquè el Partit Demòcrata escrigués un relat clar, “una visió comuna a tots els progressistes”, que transcendís aquells programes polítics que el professor qualificava de “llista d’anar a comprar”. No va ser fins a la victòria de Barack Obama, el novembre del 2008, que aquella “alternativa moral” que reclamava Lakoff es va concretar en l’aposta del primer president afroamericà. Obama tenia un relat potent, que va mobilitzar molta gent (sobretot els joves i les minories que abans passaven del sistema) i va generar grans esperances. El frec amb la realitat, la crisi, la decepció i la divisió del camp demòcrata van desgastar el relat d’Obama, i van obrir la porta a la contranarrativa de Donald Trump.
Estem redescobrint el que és obvi: l’acció, i no la retòrica, defineix la missió del polític
Pedro Sánchez va saber dotar-se d’un relat propi a partir de les adversitats. La seva victòria davant Susana Díaz pel lideratge del PSOE –que li va suposar enfrontar-se a tots els poders fàctics, a la vella guàrdia socialista i als principals mitjans de Madrid– va col·locar la voluntat de les bases per davant d’altres consideracions. Amb aquella aurèola de ressuscitat, i sabent aprofitar les caramboles, el paio que havia estat menyspreat per uns i altres va arribar al palau de la Moncloa, gràcies –entre d’altres– als vots de diversos grups polítics que encarnen la idea de l’anti-Espanya, a dir de l’establishment i els seus altaveus. Les urnes, amb les quals va jugar frívolament el líder socialista, el van confirmar en el càrrec, mitjançant un pacte insòlit. I quan el Gabinet de coalició començava a caminar i difonia el seu relat (no sense dificultats internes), va arribar el coronavirus.
Es pensi el que es pensi sobre la gestió de la pandèmia que està fent l’Executiu espanyol (dolenta, regular o correcta), podem establir ja, a hores d’ara, que aquell esbós de relat que Sánchez i Pablo Iglesias van conjuminar per resistir quatre anys ha quedat fet miques per la força dels fets. Sánchez, amb la seva proposta de nous pactes de la Moncloa, busca un relat de la reconstrucció que suposi, alhora, una treva i una reescriptura, que deixi en suspens els compromisos previs. Si no hi ha un gran acord, els guionistes de la Moncloa hauran de tenir molta imaginació.
Per al Govern presidit per Quim Torra, lligat a un borrós relat ambivalent de xoc retòric amb l’Estat espanyol i gestió pragmàtica del dia a dia, la crisi de la Covid-19 també representa l’obsolescència d’una plantilla narrativa que –per cert– enfronta diàriament postconvergents i republicans. Malgrat les discrepàncies expressades per Torra públicament davant de Madrid sobre les mesures adoptades i la centralització de competències, l’independentisme governamental s’ha quedat sense guió, i s’enfronta al pànic de la pàgina en blanc. Les declaracions recents del conseller Buch a propòsit de la xifra de mascaretes enviades a Catalunya responen a aquest buit discursiu, i evidencien la voluntat de marcar l’agenda tant sí com no, sense tenir en compte l’efecte bumerang d’una tàctica tan matussera.
Amb el relat ja no n’hi ha prou, ni a Catalunya ni a Madrid. Podria ser d’una altra manera? Crec que no. La realitat ha desbordat totes les previsions com mai abans i, per tant, ha trencat i ha esborrat de cop aquells guions bonics que els governants havien convertit en escut, aparador i amulet de la seva tasca davant la ciutadania, un fetitxe que podia justificar-ho tot. El final del relat com a centre de gravetat de la responsabilitat del polític és una excel·lent notícia, ja que recol·loca la tasca de governar en el primat de les decisions i dels actes, més enllà del valor de les paraules.
Enmig de la pandèmia, estem redescobrint el que és obvi: és l’acció –i no la retòrica– el que defineix realment, en última instància, la missió de la persona que lidera políticament. El to espessit, recurrent i vacu de tantes rodes de premsa oficials durant aquests dies certifica aquest gir. I, d’altra banda, la pregunta del CIS sobre una eventual restricció de la llibertat de premsa indica que, davant la pèrdua del seu relat, alguns tenen la temptació de reeditar les faules rònegues del xarop de bastó.