17 abr 2020 Qui és que em saluda?
Surto a comprar algunes coses que fan falta a casa i, en una cantonada, em saluda algú dalt d’una bicicleta. M’aturo. Ens mirem. Passen uns segons –llarguíssims– abans no reconec la meva amiga. Tots dos portem mascareta i ulleres de sol: emmascarats sense ser carnaval. No ens podem abraçar ni fer un petó, esclar. Merda! La situació és desconcertant. Parlem tot guardant les distàncies, el coronavirus ens vol estranys quan resulta que, en el món d’abans, quedàvem sovint per fer copes, per sopar plegats o per fer algun viatge. M’explica que el seu pare està fotut, però la seva mare encara ho està més, tot i que és la que té més bona salut: no poder ser ara al costat de la persona amb qui comparteix la vida des de fa dècades l’està trencant. No sé què dir. Quina paraula s’escau davant d’aquestes situacions? Llavors surto pel cantó gastronòmic, per no plorar: “Quan això passi, farem un dinar de gran calibre”. M’adono que dic el mateix a molts amics, aquests dies, és un recurs d’esperança portàtil. “Muntarem una orgia”, fa tot rient la meva amiga. Però la processó va per dins. Riem per dissimular la tristesa.
No és el primer cop que em passa. Aquests dies, en les escasses excursions de caràcter alimentari que practico, em saluden amics i coneguts a qui em costa identificar a primer cop d’ull. Persones que et diuen adeu, que fan un gest amb la mà o que deixen caure un “vinga, ànims!” des de l’altra vorera. També passa molt que et creues amb algú que creus conèixer, però no n’estàs segur del tot, només li veus els ulls, en el millor dels casos. Llavors, els transeünts concernits ens mirem sense mirar-nos i, gairebé sempre, ningú diu res, fa vergonya. Mentrestant, els nostres ulls –ambaixadors extraviats al país d’iràs i no tornaràs– intenten esbrinar si darrere d’aquella presència hi ha una ànima amb qui tenim alguna mena de vincle. Cada cop que visc aquestes situacions (i em veig des de fora com un extraterrestre), em venen unes ganes irrefrenables de posar-me a cantar Strangers in the night.
Et creues amb algú que creus conèixer, però no n’estàs segur del tot, només li veus els ulls
A la nostra ciutat, de llarga tradició carnavalesca, aquest assumpte de tapar-se per prescripció sanitària té una certa mala bava. Perquè evoca, inevitablement, la gran festa comunitària de la disfressa i de la màscara, la diversió antiga d’intentar enganyar aquells que més et coneixen amb un ús hàbil de les arts del maquillatge i l’actuació teatral. Però aquestes mascaretes no serveixen per a la comèdia, la paròdia ni la sàtira; aquestes ens les posem per no prendre mal, per no morir i per no matar.