ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Provincians tots!
6105
post-template-default,single,single-post,postid-6105,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

28 abr Provincians tots!

«El discurs de Sánchez farà història, perquè s’estudiarà arreu com a exemple rodó de nacionalisme banal»
 
La darrera roda de premsa de Pedro Sánchez, per explicar les quatre fases de la desescalada, és un exercici sensacional de funambulisme lèxic, conceptual i polític: per damunt de tot, el cap de govern espanyol no ha volgut esmentar les autonomies, malgrat que aquesta és l’organització territorial de l’Estat espanyol. Té mèrit, cal remarcar-ho. Les frases que el socialista ha confegit per eludir l’elefant de l’habitació de la crisi del coronavirus tenen molta gràcia: “Provincia o unidad territorial”, ha amollat sense despentinar-se.
 
És un discurs que farà història, perquè s’estudiarà arreu com a exemple rodó de nacionalisme banal, expressat amb el to del locutor dels antics Cuentos infantiles Tambor. Per reblar el clau, no ha pogut estar-se d’afegir no sé què sobre “el mejor patriotismo”. Del “peor” no n’ha dit res, no fos cas que apareguessin a la pantalla els fantasmes habituals, cabra inclosa.
 
L’esquelet del pròcer Javier de Burgos deu ballar exultant dins de la tomba. El ministre de Foment de la regent Maria Cristina contempla, des del més enllà, com la seva obra retorna amb embranzida. Aquelles províncies que ell va parir (establertes per un decret del 30 de novembre del 1833) són avui l’alfa i l’omega de la política espanyola, són l’espai entranyable de la gestió que dicta la Moncloa, són el centre de gravetat de la lluita contra el virus que -segons Sánchez- “está al acecho”. Ja triguen a posar un retrat a l’oli de Javier de Burgos al costat de la bandera en totes les rodes de premsa governamentals.
 
Què palesa tot plegat? Que Sánchez farà tot el possible per negar que el centralisme que exhibeix des del minut zero de la crisi és una aposta equivocada i, en alguns aspectes, ineficaç. Això li ho han dit -de totes les maneres i amb diverses entonacions- figures tan diferents com Quim Torra, Iñigo Urkullu, Francina Armengol o Alberto Núñez Feijóo; fins i tot ho ha fet la presidenta la Comunitat de Madrid, la popular Isabel Díaz Ayuso. Es nota massa el truc dels titellaires de Sánchez: esborrar del seu discurs amb bisturí tot el que recordi que hi ha un repartiment institucional de competències per autonomies.  
Però no parlem de competències, encara que ho sembli. Parlem de poder i de la seva representació més literal, pura i dura. El poder que es proclama amb cada gest i amb cada coma. L’èmfasi retòric de l’executiu espanyol per fer veure que l’estat d’alarma implica aparcar les autonomies respon a una operació que pretén un objectiu gens casual. Es tracta de presentar la coalició PSOE-Podem com tot el contrari del que la dreta diu que és. Els mateixos que havien d’asseure’s a parlar amb els independentistes catalans (per la qual cosa eren vilipendiats sense treva) són avui els campions del centralisme, la concentració de poder i la verticalitat uniformada. El missatge és inequívoc: Sánchez i Iglesias saben el que es fan, i demostren que -a l’hora de la veritat- posen les barreres on les han de posar. Ells també són patriotes. Cap gest que pugui indicar vel·leïtats vagament federalistes, per dir-ho bonic.
 
Una província és un espai de limitades aspiracions polítiques, llevat de la nostàlgia pel cantonalisme, que avui deuen sentir ben pocs. La província, excepte a Catalunya i Euskadi, és un territori d’influències que mira sempre cap a Madrid i que gestiona les expectatives d’unes elits que assumeixen un paper subordinat a canvi de protecció, promocions i alguna inversió emblemàtica.
 
La màquina del poder provincial és indispensable a les Espanyes, com a corretja de transmissió dels designis del gran Madrid i com a planter de figures que, deutores del feudalisme dels partits, malden per fer el salt a la taula dels grans, a les Corts espanyoles, als ministeris i a les empreses estratègiques que en depenen. Les estructures autonòmiques que van arribar després no han substituït aquestes inèrcies, només les han sofisticat i multiplicat. Que Sánchez obri el bagul del segle XIX per abordar una crisi del segle XXI ens confirma que, tot i ser un oportunista de manual amb molta sort, no és un líder ni sap llegir l’esperit dels temps.

Etiquetes: