04 mai 2020 Excepció crònica
El títol d’aquesta columna és un oxímoron. Perquè qualsevol excepció que es fa crònica deixa de ser-ho i esdevé normal. Un estat d’alarma perllongat planteja dubtes seriosos sobre la naturalesa de les decisions que es prenen sota aquesta mena de paraigües, i sobre els límits mateixos del marc pensat per gestionar una situació que no pot ser habitual. Anar prorrogant l’estat d’alarma, com pretén el president del Govern espanyol, és una via que mereix un debat que no sigui un simple tràmit . El lehendakari Urkullu ho va plantejar amb claredat ahir durant la videoconferència dels presidents autonòmics amb el cap de l’Executiu central: “És necessari recuperar la legalitat ordinària per garantir la salut pública i, també, el retorn gradual a la normalitat institucional”. Es van expressar en la mateixa línia Quim Torra, Isabel Díaz Ayuso i Alberto Nuñez Feijóo. El president gallec considera que es fa un “ús desproporcionat” de l’estat d’alarma. El que era proporcional fa un mes podria no ser-ho avui.
Un estat d’alarma disfressat de “nova normalitat” plantejaria dues erosions sobre els mecanismes ordinaris de la democràcia espanyola. La primera té a veure amb la distorsió de la responsabilitat de cada àmbit competencial, que es veu alterada per la distància entre qui pren les decisions i qui, després, ha de gestionar sobre el terreny la concreció d’unes o altres mesures, sobre les quals pot haver-hi discrepàncies notables; aquest fenomen pot abocar el ciutadà a la desprotecció: es creen espais d’ambigüitat que no contribueixen a l’eficàcia. La segona té a veure amb la creació d’una imatge purament ornamental de les autonomies, que podrien ser percebudes com un nivell de govern prescindible i, per tant, digne de ser suprimit, com plantegen els ultres de Vox. Més d’un somia a substituir el cafè per a tothom per xicoira o altres succedanis.
Un estat d’alarma perllongat planteja dubtes seriosos sobre la naturalesa de les decisions que es prenen
Veurem aquest dimecres qui li vota a Sánchez la quarta pròrroga de l’estat d’alarma. Encara que els socialistes hi van com un bloc, algunes crítiques, com les del valencià Ximo Puig sobre la gestió per províncies, posen en evidència que la Moncloa tira pel dret sense escoltar, ni els que té lluny ni els que té més a prop. Per frenar la protesta d’autonomies històriques i governades pel PP, el ministre Illa ha fet saber que, a partir d’ara, “les decisions seran consensuades i hi haurà reunions bilaterals”, un canvi de tarannà que arriba massa tard. Des del primer minut, Sánchez va relativitzar el principi de subsidiarietat i no va dissimular que l’estructura autonòmica li feia nosa, cosa que notem quan explica els seus plans als presidents autonòmics després d’haver-los difós a la premsa. Torra i Urkullu ja van queixar-se’n el primer dia.
L’estat d’alarma està justificat davant la pandèmia de la Covid-19 i així ho ha entès la ciutadania. Normalitzar aquest estat d’alarma, en canvi, podria desfigurar greument l’estructura de poders de l’Estat i pervertir el paper de cada àmbit de presa de decisions. Seria com una reforma constitucional a la baixa i per la porta del darrere.