07 mai 2020 ETA, aniversari invisible
El diumenge va fer dos anys que ETA va anunciar oficialment el seu final i el desmantellament total “de les seves estructures”. Aquest segon aniversari ha estat invisible, gairebé ningú n’ha fet esment, un fenomen que mereix reflexió, si considerem la constant presència que va tenir el terrorisme etarra durant moltes dècades. La primera explicació d’aquest oblit –la més fàcil– és la duresa del nostre present, dominat per la pandèmia de la Covid-19. La segona explicació la donava un important polític basc el dilluns: no tenim ganes de recordar el més negatiu, ens estimem més mirar endavant. Potser és una mica de tot, i també per altres causes, que se’ns escapen.
ETA forma part de la història recent, la que més costa d’assumir. Des de l’any 1959 fins fa molt poc, aquesta organització ha marcat les nostres vides. Nascuda sota la dictadura, ETA va perllongar la seva activitat durant la transició i la consolidació democràtica, quan l’argument polític i moral de fer servir les armes contra la tirania ja no tenia cap sentit. Som moltes les generacions que, d’una manera o altra, de més lluny o de més a prop, vam haver d’acostumar-nos a ETA, malauradament. Valgui com a exemple modest la meva peripècia de català que ja ha fet els cinquanta anys. Tinc presents a la memòria tres moments marcats per aquest terrorisme: l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, el juliol del 1997, que em va enxampar en una trobada d’escriptors, on la notícia va colpir tothom; les amenaces dels etarres a un bon amic, que havia de mirar cada dia els baixos del seu cotxe, per si de cas, i l’atemptat mortal contra Ernest Lluch, la nit del 21 de novembre del 2000, mentre fèiem tertúlia de ràdio amb Esteve Crespo, Mercè Beltrán i Gabriel Colomé al desaparegut estudi de Ràdio 4 de passeig de Gràcia, 1. Són tres moments d’indignació, incomprensió i tristesa, que formen part de la meva educació cívica i política, també sentimental. No cal dir que els terribles atemptats contra Hipercor i contra la caserna de la Guàrdia Civil a Vic també pinten la nostra memòria personal i col·lectiva amb la color més fosca. Mai vaig entendre que hi hagués gent tan sectària i tan idiota que volgués imitar aquí les aventures d’ETA. Ni mai vaig entendre que es fes apologia feliç del terrorisme d’Estat, del tancament judicial de diaris o de les tortures.
Els bascos, així com la resta de ciutadans de l’Estat espanyol, tenim el repte de fer memòria
Dins i fora d’Euskadi, la violència que ETA va exercir en nom d’un suposat ideal ens ha influït. Fins i tot a aquells que no en són conscients. A més de la pila de vides trencades, els etarres van trencar les paraules i van rebentar molts debats, que encara avui porten adherències estranyes, a vegades explotades interessadament per aquells que, com alguns polítics de la dreta espanyola, afirmen coses delirants com que el procés català “és un projecte d’ETA”. Això passa, paradoxalment, quan ETA s’ha convertit en un fantasma.
El lehendakari Urkullu va convidar la ciutadania, fa dos anys, a treballar per “una convivència amb memòria”. De moment, no sembla que li hagin fet gaire cas. El segon aniversari silent de la dissolució d’ETA ens diu algunes coses sobre les enormes dificultats d’elaborar una memòria que pugui ser compartida per persones que pensen diferent. Ho va escriure un prestigiós historiador francès: una societat pot emmalaltir de recordar poc i també de recordar massa, cal trobar la justa mesura. Els bascos, així com la resta de ciutadans de l’Estat espanyol, tenim el repte de fer memòria, un objectiu que se superposa als deures pendents de revisar la memòria de la transició (separant els mites dels fets) i la memòria de la dictadura, la Guerra Civil i la Segona República. Són capes i capes de trauma, relats en pugna. Pel que fa a l’empremta d’ETA, l’esquerra abertzale encara ha de verbalitzar públicament alguns conceptes essencials, sense els quals és molt difícil avançar, un exercici que no és aliè a la situació dels presos de l’organització. La memòria col·lectiva és una batalla i ha de convertir-se en un pacte.
Coincidint amb aquesta efemèride, he vist la sèrie La línea invisible , de Mariano Barroso, sobre els primers atemptats mortals d’ETA, l’any 1968. És una obra televisiva ben realitzada, però ha de ser considerada un document sobre el present més que una aproximació al passat. Antoni Batista, bon coneixedor del conflicte basc, ha escrit al diari Ara que “les versions que trien els guionistes són les oficials, però n’hi havia d’altres: les que compartien la família i l’ETA més independentista que obrerista, sobre les quals la sèrie passa de puntetes, quan no parodia”. El que més grinyola en aquesta ficció basada en fets reals és que la dictadura hi és presentada com el fons difuminat d’unes decisions extremes, un context opressiu amorosit per un vintage que tendeix a ser neutre i esborrar complexitats. La memòria-pròtesi que fabriquen els mitjans de masses, per dir-ho com la professora Alison Landsberg, intenta colonitzar i desplaçar la memòria que ens toca fer a nosaltres, ciutadans atrapats sempre entre la necessitat de tenir la raó i el desig de perdó.