ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Caducitat de la glòria
6184
post-template-default,single,single-post,postid-6184,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

15 mai Caducitat de la glòria

No soc aficionat al bàsquet ni a la NBA, però estic mirant la sèrie documental The last dance sobre la darrera temporada de Michael Jordan als Chicago Bulls i –ho confesso– estic xalant. Hi he arribat perquè me’n va parlar molt bé el meu fill i perquè vaig llegir un article de Joan Burdeus al digital Núvol, on aquest jove i lúcid columnista s’hi referia i, entre altres coses, escrivia que “cada flashback als noranta m’explica millor el món en què vivim que la majoria de museus”. Les peripècies d’Air Jordan i dels seus companys d’equip, sobretot Scottie Pippen i Dennis Rodman, sense oblidar l’entrenador Phil Jackson, en­ganxen perquè parlen d’alguna cosa molt més gran que les seves victòries esportives, que el seu impacte mediàtic o que la seva influència social, que va ser enorme. Quina pregunta fonamental es desprèn de la faula trepidant que ha creat Michael Tollin i ha dirigit Jason Hehir?
 
Quant de temps dura la glòria, l’èxit, la bona estrella? Al meu parer aquest és l’assumpte de la sèrie. Del qual se’n deriven altres preguntes, no menys importants: Com es gestiona la baixada quan s’ha estat a dalt de tot? Cal lluitar fins que arriba el fracàs per desgast dels materials o és millor intentar canvis per evitar la trompada? He pensat –en veure com Jordan discrepa del que els directius del club volen fer per encarar el futur– en un destacadíssim financer català que, en les seves memòries, admet que un dels seus grans errors va ser no retirar-se a temps, un gest que li hauria evitat batalles molt agres. Hi ha una obsolescència inevitable en tota empresa humana, et diguis Michael Jordan o Josep Pla, un autor que va ser llegit profusament durant dècades i que, avui dia, només llegim quatre gats. I que cadascú posi els exemples que tingui més a mà.
 

Hi ha una obsolescència inevitable en tota empresa humana, et diguis Jordan o Pla

 
The last dance, com de propina, és també la necròpsia salvatge del capitalisme imparable d’abans de la crisi del 2008 i ens proposa –sense voler-ho– una revisió tangencial de la psicologia profunda de l’ètica protestant que informa el somni americà, en la versió postadolescent d’uns esportistes d’elit que converteixen en or la seva autosuperació, no exempta de viatges a l’infern. D’aquí en surt una èpica que esdevé comunió, un espectacle que ocupa el lloc dels somnis, i uns trofeus que doten d’orgull una societat tan diversa com tenallada pels microinteressos. Tot perfectament empaquetat, esclar, perquè parlem d’Amèrica.
 
Què li passa al triomfador quan s’acaba la festa? Conèixer aquest viatge resulta més fascinant que escoltar les cançons de gesta.

Etiquetes: