21 mai 2020 El trumpisme del bombo
Hi ha pensadors que, aquests dies, especulen amb la possibilitat que la pandèmia de la Covid-19 deixi fora de joc els populistes que campen arreu. És una hipòtesi interessant, que provoca la felicitat de tots aquells que considerem el populisme com una de les amenaces més greus per a la democràcia i per als drets bàsics de la ciutadania. Però tinc molts dubtes al respecte.
Allí on governen els populistes, les percepcions del desastre en la gestió de la crisi no són iguals. Per exemple, a Brasil, és claríssim que Bolsonaro té molts punts per no arribar al final de mandat, com han remarcat alguns analistes; en canvi, als Estats Units, l’automedicat Trump podria surfejar l’emergència amb els seus cops d’efecte, per bé que, a finals d’abril, el demòcrata Biden anava sis punts per davant de l’actual llogater de la Casa Blanca. Si aterrem a Europa, el coronavirus sembla que ha frenat el populisme de Salvini a Itàlia, ha reforçat la figura responsable de la cancellera Merkel a Alemanya, i ha contribuït a desgastar la brillantor de Macron a França.
El crit de “llibertat” sentit a Núñez de Balboa té a veure amb l’individualisme insolidari i descarnat
A Espanya, com vam poder veure i escoltar ahir durant la sessió al Congrés dels Diputats, el popular Casado ha decidit competir amb els ultres de Vox a veure qui encén el misto més gros, amb un discurs que actualitza la versió hardcore d’aquell aznarisme que, sota el comandament comunicatiu de Miguel Ángel Rodríguez, va construir i difondre un relat tremendista per fer caure els governs de González. El populisme incendiari d’Abascal és imitat sense manies pel populisme de Casado, dues figures criades a la guarderia d’Aznar.
El líder del PP que va pujar ahir a la tribuna de la Cambra Baixa vol connectar, sobretot, amb els manifestants del madrileny carrer Núñez de Balboa, els mateixos que han adoptat la popular Díaz Ayuso, presidenta autonòmica, com a patrona i defensora principal de la seva causa. En les recents manifestacions i cassolades dels barris conservadors de la capital espanyola, els crits més sentits són “Pedro Sánchez dimisión” i “Libertad”. Aquesta darrera expressió m’ha fet pensar en el liberalisme de cartró pedra que exhibeix la dreta celtibèrica quan vol representar-se com una opció de canvi, una impostura en la qual va excel·lir Esperanza Aguirre.
Aquest pseudoliberalisme-cunyadisme del PP apareix envernissat, a dia d’avui, amb una mà de trumpisme versió Manolo el del bombo, producte molt agraït que els ideòlegs d’Abascal van fer servir abans, amb més sinceritat, gràcia i sentit comercial. L’assumpte ens condueix, inevitablement, a la reinterpretació aznariana de la dreta postfranquista, que té molt a veure amb la pervivència d’una certa psicologia contrària a les relacions adultes entre responsabilitat i llibertat. Com si la tradició autoritària de la dreta espanyola, un cop descafeïnada per les regles democràtiques, trobés sortida mitjançant un individualisme primari i ferotge, contrari a qualsevol idea complexa de l’interès general. Posaré un exemple clar d’aquest fenomen.
El maig del 2007, Aznar va fer una intervenció paradigmàtica sobre el seu concepte de responsabilitat i de llibertat, durant un acte organitzat per l’Academia del Vino de Castilla y León, que el va distingir amb el títol de Bodeguero de Honor. Les paraules de l’ex-cap de govern espanyol van ser aquestes, es poden trobar fàcilment a YouTube: “¿Quién te ha dicho a ti las copas de vino que yo tengo o no tengo que beber? Déjame que las beba tranquilo mientras no ponga en riesgo a nadie ni haga daño a los demás. A mí no me gusta que me digan: ‘no puede ir a más de tanta velocidad, no puede usted comer hamburguesas de tanto, no puede usted comer esto, debe usted comer esto, debe usted evitar esto, no debe usted beber esto y, además, a usted le prohíben beber vino’. No, mire usted”. Els que l’escoltaven van riure i van aplaudir de valent davant d’un presumpte liberal que no tenia cap por d’enfrontar-se com un heroi de taverna a les normatives ni al govern, llavors presidit pel socialista Zapatero. Les associacions de víctimes d’accidents de trànsit van protestar i Aznar va rebre dures crítiques.
El crit de “llibertat” sentit aquests dies al carrer Núñez de Balboa (i a d’altres carrers de l’Estat, inclosos els d’algunes ciutats catalanes on sempre hi ha algú que afirma fer “el que em passi pels pebrots”) no té res a veure amb el liberalisme ni amb l’exercici responsable dels drets. Sí té a veure, en canvi, amb l’individualisme insolidari i descarnat d’aquells que –com feia Aznar l’any 2007– se situen expressament al marge de l’interès general i transformen el seu caprici en pseudoideologia. Una part d’aquest personal pot sentir l’atracció del populisme que ara vol passar per liberal, de la mà de Casado, d’Abascal, o de qui sigui.
Per què? Perquè hi ha, certament, mesures que costen d’entendre i que provoquen desconcert i no poca irritació. Amb les fases del desconfinament, la confusió podria créixer. Els populistes esperen pescar en aquest malestar, que va més enllà dels barris pijos de Madrid, i que inclou ciutadans que voten coses molt diferents.