22 mai 2020 Viure amb elegància
Abans de la pandèmia, vam presentar, al costat de molts dels seus amics, la seva darrera novel·la gràfica, Rossinyol que vas a França , una aventura en temps de la Primera Guerra Mundial en la qual, entre d’altres personatges reals, hi surt el periodista Gaziel, en el París de la seva joventut. Aquell dia, Lluís Juste de Nin, dissenyador, ninotaire i entusiasta professional, ens va parlar dels seus projectes i de les noves històries que tenia entre mans. Aquell dia també va admetre en públic que la seva fascinació per la capital francesa no provenia només de la seva educació i dels seus parents, també era el resultat de la seva atracció per la vida dels bohemis i dels diletants que sabien convertir en obra d’art la seva existència, assajant una alquímia que permet dissoldre –quan se’n sap el secret– la frontera entre l’experiència somiada i l’experiència quotidiana.
Lluís Juste de Nin, homenot a cavall de les arts, les lletres i la política, ha passat avall i ens deixa orfes a molts. Sobretot, perquè practicava dues actituds que són indispensables perquè el món funcioni i no acabem a cops de puny més sovint: el sentit de l’humor i la mirada compassiva sobre la gran comèdia social. Ell era la prova que una intel·ligència acompanyada de compassió és un còctel irresistible i per això es feia estimar, fins i tot quan deia les coses més irreverents i més inesperades. A vegades, ens descol·locava perquè portava els seus raonaments fins el córner més extravagant i, un cop allí, no sabíem com sortir-ne. Els seus silencis, fets de murrieria i tendresa, acompanyaven les seves ganes infinites de conversa, un exercici on xalava de valent, donant joc a uns i altres, moderador immoderat de tertúlies que podien durar hores.
Lluís Juste de Nin tenia sentit de l’humor i una mirada compassiva sobre la gran comèdia social
El Zurdo, l’Esquerrà, el pare del personatge de la Norma, o el director creatiu de la firma de moda Armand Basi eren només disfresses d’un tipus que, feliç de viure i sense demanar perdó per ser com era, tenia la capacitat de reunir gent diversa al seu voltant, tarannà molt útil si pretenem que la ciutadania sigui una condició activa (incòmoda i sempre en revisió) i no un concepte assecat i exhibit com un trofeu pels marxants de l’esperança. És per això que Juste de Nin va formar part de diverses confabulacions cíviques per fer progressar aquest país, amb una enorme generositat.
Partidari de les esquerres més heterodoxes després de passar pel PSUC, catalanista que va desembocar en el sobiranisme, contrari a tot sectarisme, va viure amb elegància. I ens va ensenyar a somriure davant les tempestes.