ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Viure amb elegància
6196
post-template-default,single,single-post,postid-6196,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

22 mai 2020 Viure amb elegància

Abans de la pandèmia, vam presentar, al costat de molts dels seus amics, la seva darrera novel·la gràfica, Rossinyol que vas a França , una aventura en temps de la Primera Guerra Mundial en la qual, entre d’altres personatges reals, hi surt el periodista Gaziel, en el París de la ­seva joventut. Aquell dia, Lluís Juste de Nin, dissenyador, ninotaire i entu­siasta professional, ens va parlar dels seus projectes i de les noves històries que tenia entre mans. Aquell dia també va admetre en públic que la seva fascinació per la capital francesa no provenia només de la seva educació i dels seus parents, també era el resultat de la seva atracció per la vida dels bohemis i dels diletants que sabien convertir en obra d’art la seva existència, assajant una alquímia que permet dissoldre –quan se’n sap el secret– la frontera entre l’experiència somiada i l’expe­riència quotidiana.
 
Lluís Juste de Nin, homenot a cavall de les arts, les lletres i la política, ha passat avall i ens deixa orfes a molts. Sobretot, perquè practicava dues actituds que són indispensables perquè el món funcioni i no acabem a cops de puny més sovint: el sentit de l’humor i la mirada compassiva sobre la gran comèdia social. Ell era la prova que una intel·ligència acompanyada de compassió és un còctel irresistible i per ­això es feia estimar, fins i tot quan deia les coses més irreverents i més inesperades. A vegades, ens descol·locava perquè portava els seus raonaments fins el córner més extravagant i, un cop allí, no sabíem com sortir-ne. Els seus silencis, fets de murrieria i tendresa, acompanyaven les seves ganes infinites de conversa, un exercici on xalava de valent, donant joc a uns i altres, moderador immoderat de tertúlies que podien durar hores.
 

Lluís Juste de Nin tenia sentit de l’humor i una mirada compassiva sobre la gran comèdia social

 
El Zurdo, l’Esquerrà, el pare del ­personatge de la Norma, o el director creatiu de la firma de moda Armand Basi eren només disfresses d’un tipus que, feliç de viure i sense demanar ­perdó per ser com era, tenia la capa­citat de reunir gent diversa al seu ­voltant, tarannà molt útil si pretenem que la ciutadania sigui una condició activa (incòmoda i sempre en revisió) i no un concepte assecat i exhibit com un trofeu pels marxants de l’es­pe­rança. És per això que Juste de Nin va formar part de diverses confabu­­lacions cíviques per fer progressar aquest país, amb una enorme gene­rositat.
 
Partidari de les esquerres més heterodoxes després de passar pel PSUC, catalanista que va desembocar en el sobiranisme, contrari a tot sectarisme, va viure amb elegància. I ens va ensenyar a somriure davant les tempestes.

Etiquetes: