ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Imitacions i marques
6203
post-template-default,single,single-post,postid-6203,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

25 mai Imitacions i marques

Si no tens una marca no ets ningú. Els postconvergents que van desmarcar-se de JxCat o que van ser relegats per Puigdemont han fundat l’anomenat Partit Nacionalista de Catalunya (PNC), després de mesos d’anàlisi i debat sota el paraigua de l’associació El País de Demà, impulsada pels que van ser coneguts, inicialment, com a Grup de Poblet.
 

Pujol es va definir com a nacionalista, però sabia que, a Europa, aquesta etiqueta no val

 
PNC és una marca que evoca altres èpoques. Durant el V congrés de Convergència es va plantejar adoptar el nom de Partit Nacionalista Català, i en alguns documents es va apuntar que, a finals del 1978, es faria el canvi. Això no va passar mai. El somni de certs militants (que van arribar a inscriure aquestes sigles) va topar amb el veto de Pujol. Ell ho explicava així: “No crec que fos ni convenient ni adequat passar-nos a anomenar PNC, per bé que –en cert sentit– nosaltres ja som el partit nacionalista”. Pujol sempre s’ha definit com a nacionalista, però sabia que, a Europa, aquesta etiqueta no serveix. Entre el 1931 i el 1936 va existir un altre PNC, que no va reeixir electoralment i que volia emular els bascos, integrat per figures crítiques amb Macià i provinents d’entorns catòlics.
 
La figura principal del nou PNC és Marta Pascal, que havia estat coordinadora general del PDECat i que va ser determinant en la moció de censura contra Rajoy de l’1 de juny del 2018. Pascal té relacions excel·lents amb la cúpula del PNB i vol traslladar a Catalunya l’estil dels jeltzales . La tria del nom pretén suggerir analogies amb la formació que governa Euskadi (ara amb els socialistes) i que influeix al Congrés dels Diputats.
 
Aquest PNC sorgit del naufragi postconvergent té intenció de presentar-se a les futures eleccions catalanes per oferir un producte molt semblant al que vendrà l’ERC d’Aragonès: sobiranisme tranquil i allunyat de l’unilateralisme, que sigui compatible amb gestionar l’autonomia i buscar acords amplis. Pascal posarà damunt la taula la tradició convergent de governabilitat marcant distàncies, alhora, amb la corrupció del 3%. Li caldrà molta cintura.
 
Aniran al PNC altres orfes postconvergents que avui busquen un lloc al sol del postprocés? Complicadíssim, perquè n’hi ha que no tenen un problema amb l’unilateralisme sinó amb el sobiranisme en general. Pel que fa a l’eix ideològic, també hi ha dubtes: apostarà el PNC per ser un actor més en la concorreguda plaça del centreesquerra o intentarà, en canvi, articular el vot dels que se situen al centredreta?
 
El problema principal de Pascal i el seu equip serà actuar com els nacionalistes bascos en un país que no és Euskadi, on el concert econòmic fixa una relació confederal, de facto, amb el poder central. La basquitis no és recomanable, la practiquin uns o altres (observeu, per cert, la cara dels dirigents d’ERC davant la darrera actuació de Bildu a Madrid). Més enllà de les maneres, un PNB català ho tindrà fatal per superar les contradiccions derivades de simular un poder que, en realitat, no es té. Que no s’acabi dient que aquells que volien reinventar la millor Convergència han acabat fent una caricatura de la pitjor Unió.

Etiquetes: