28 mai 2020 El pus i les terrasses
Mentre anem a la conquesta de taula i cadira a la terrassa del bar de la cantonada, alguna cosa passa a la rebotiga de l’Estat. Estic assegut al sol, prenent una cervesa, i amb prou feines m’arriben els ecos de la batalla a Madrid. Soroll de sabres o descomposició als intestins institucionals? Aparquem les metàfores de caire escatològic, no volem espatllar el paisatge. No és diarrea. És pus, la substància que segrega un teixit inflamat i infectat. La inflamació i la infecció al deep State és aparatosa. És pus i, per tant, fa pudor.
El nostre horitzó de llibertat, després dels dies llargs de confinament, són les terrasses dels establiments que ens subministren un temps de contemplació, xerrada o silenci, la postal d’aquella vida mediterrània de la qual som figurants alegres. Que res no torbi el nostre esbarjo. El plaer màxim a les terrasses seria viure en la ignorància, com si les aventures del coronel Diego Pérez de los Cobos fossin un producte més de Netflix o HBO. Al cap i a la fi, es tracta d’un guinyol a mida natural: mentre ens tenien entretinguts amb les aventures del policia Villarejo, el que va ser cap del dispositiu contra el referèndum de l’1 d’octubre actuava amb total impunitat i rebia honors, inspirant amb la seva imaginativa literatura policial les acusacions dels fiscals del judici als líders independentistes, narrant una violència que no va existir.
L’aliança de salvapàtries no en té prou amb liquidar l’Executiu de Sánchez, busca portar-lo als tribunals
El PSOE i el Govern de Sánchez són avui víctimes d’aquesta mateixa prosa creativa, a propòsit dels informes enviats a la jutgessa sobre la manifestació feminista del 8-M i l’expansió del coronavirus. La diferència és que, aquesta vegada, la benemèrita ploma apunta al doctor Simón i a José Manuel Franco, delegat governamental a Madrid i home de confiança de Sánchez. Avui dia, l’Espanya progressista acaba de descobrir el truc que es va assajar al laboratori català amb l’aplaudiment, el suport o el silenci còmplice de no pocs socialistes. Aneu esborrant aquesta frase que s’atribueix a José Calvo Sotelo: “Antes roja que rota”. De roja, gens, encara que es tracti d’una vermellor suau i reformista. Tot el que no sigui preservar fèrriament les palanques de control serà percebut, entre alguns poders fàctics, com una amenaça als seus interessos i serà presentat com “una traïció” a Espanya. I s’intentarà judicialitzar qualsevol assumpte per buscar el desgast d’un Executiu que la dreta considera “il·legítim” des del primer dia.
A la cúpula de jutges i fiscals no va tenir lloc res semblant a la cirurgia que Narcís Serra i Lluís Reverter van aplicar a les forces armades durant els vuitanta, per eliminar crosta franquista a partir de jubilacions i altres incentius, una política de transcendència històrica. Tampoc no es va impulsar res similar als cossos de seguretat de l’Estat. El PSOE va transformar moltes coses durant la llarga etapa de govern, però no va arribar a tots els racons i, en algunes zones d’ombra, va conviure, va utilitzar i es va deixar portar per elements que no tenien res a veure amb la regeneració. N’hi ha prou amb recordar la guerra bruta contra ETA. La gestió que el govern Rajoy va fer del procés sobiranista català i de la crisi d’octubre del 2017 –externalitzant “la solució” als jutges– ha engreixat els que es veien i es veuen a si mateixos com guardians perennes de l’Estat, al marge de les regles i els límits que, en canvi, obliguen els polítics que escollim a les urnes.
La irrupció de Vox, la radicalització del PP de Casado i la trajectòria de Cs lluny del centre han regalat empenta, desvergonyiment i visibilitat als oficiants inflamats del deep State , acompanyats fidelment dels mitjans de la dreta a Madrid, en ofensiva des del dia que Rajoy va perdre la moció de censura. Aquesta aliança de salvapàtries no en té prou amb liquidar l’Executiu de Sánchez, busca portar-lo davant els tribunals, com van fer amb els membres del govern de Puigdemont; aquell guió els va sortir prou bé i l’opinió pública espanyola se’l va empassar sense queixar-se. Seria la culminació de l’estratègia de “tot és ETA”, que ahir al Congrés van continuar exhibint els diputats del PP.
M’acabo la cervesa, alguna cosa no em quadra: això no és només un combat dels pantans de l’Estat contra el Govern de Sánchez-Iglesias. És també –m’asseguren alguns amics de la capital espanyola– una lluita entre un PSOE que enyora les comoditats d’altres temps i un PSOE que ha decidit arriscar-se pel jardí prohibit d’unes aliances inèdites. La nostàlgia incurable d’un pacte PSOE-Cs és el motor d’alguns menyspreats. Segur que Alfredo Pérez Rubalcaba es va emportar a la tomba misteris que, en cas de ser avui coneguts, ens il·luminarien sobre el que no sabem i, principalment, sobre allò que no sabem que no sabem. Per això resulta un acudit gairebé familiar escoltar els atacs al ministre Grande-Marlaska del partit que va tenir en aquest càrrec a qui assegurava que “això la Fiscalia t’ho afina”.
Diumenge passat, un anunci governamental proclamava que “en sortim més forts”. No era un desig optimista, era un conjur contra l’onada de pus.