01 jun 2020 Vinculats o marcians
Dissabte al vespre vaig viure una experiència religiosa: després de veure el Telenotícies de TV3, vaig constatar que els mons paral·lels existeixen i un calfred em va recórrer l’espinada. Hi ha un Govern Torra i un Govern Aragonès i no es trobaran mai, ni el dia que els jutges del Suprem premin el botó i s’hagin de convocar les autonòmiques. Estava tan emocionat que vaig fer una piulada sobre la qüestió en què deia que “la cosa podria estar firmada i filmada pel gran Rod Serling”, el pare de la sèrie de ciència-ficció La dimensió desconeguda , on sovint sortien marcians.
A mesura que anem sortint de l’estat d’alarma, serà més evident que a Catalunya li urgeix un Govern nou
ERC, com ja se sabia, torna a pactar sobre l’estat d’alarma amb l’Executiu de Sánchez, actitud congruent dels que tenen clar que el seu compromís en investir president el líder del PSOE era i és aguantar tota la legislatura per créixer i mirar d’influir. El no republicà a la pròrroga anterior només va ser un miratge, originat per l’excés de confiança de la Moncloa i la necessitat d’Aragonès de remarcar que els seus diputats mereixen el mateix respecte que els del PNB, que ara s’emporta un premi: la gestió del nou ingrés mínim vital. Les coses tornen a lloc i s’acaben les fantasies sobre Cs com a nou soci del Gabinet de centreesquerra.
Però els mons paral·lels són molt complicats. I també fatigants. Torra ha fet saber a Aragonès que l’abstenció d’ERC que farà possible la nova pròrroga no vincula el Govern de la Generalitat; recordem que JxCat, la formació del president, hi ha votat en contra des de la tercera pròrroga. Durant la videoconferència de presidents autonòmics, ahir mateix, Torra va expressar el rebuig del seu Executiu a aquesta mesura, un nou gest de política- fake sense cap transcendència pràctica, però també un nou cas de dissonància cognitiva, que posa en evidència les impotències de l’independentisme institucional.
Què vol dir, que el vot del grup republicà al Congrés no vincula el Govern? És un misteri. A veure, un exemple urgent: els treballadors de Nissan que no es resignen a perdre la feina, amb quin Govern han de parlar, amb el de Torra, amb el d’Aragonès o amb el dels marcians? Si tots els independentistes catalans a Madrid acaben sent irrellevants, com els de JxCat i la CUP, què passarà amb els ajuts europeus? Vet aquí els límits del testimonialisme.
Les estratègies d’ERC i de JxCat, a Catalunya i a Madrid, són molt diferents. Fins ara els dos socis en el Govern han actuat com si aquesta circumstància fos una minúcia, i han portat les bronques al Parlament, sobretot a la Mesa de la Cambra, on les picabaralles entre el president Torrent i el vicepresident Costa són dignes d’una sitcom amb rialles enllaunades. El Gabinet presidit per Torra s’ha acostumat a funcionar per inèrcia, sense un relat ni un criteri compartits per totes les conselleries, un buit que la gestió de la pandèmia només ha mostrat a mitges, perquè la resposta a l’emergència (i la centralització de les decisions) ha esborrat qualsevol projecte. A mesura que anem sortint de l’estat d’alarma, serà més evident que a Catalunya li urgeix un Govern nou.