ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | No imiteu Macron
6288
post-template-default,single,single-post,postid-6288,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

30 jun 2020 No imiteu Macron

Emmanuel Macron va sortir com la vacuna perfecta contra tota mena de populismes a dreta i esquerra. Va provocar entusiasmes. Tots volien ser com el francès, també aquí. Era impossible resistir-se al dolç encant d’una política que ­encarnava, embolicada en cel·lofana, una promesa elegant de racionalitat i equilibri, tot amanit amb la sal de la transversalitat, superadora –es va dir– dels partits. Un moviment regenerador, polit. Busqui, compari i si troba ­alguna cosa millor, compri-ho. Ara, Macron s’ha fotut una trompada de les que fan època. El segon torn de les municipals dona uns pèssims resultats al partit del president, la República en Marxa (LREM).
 
La periodista Anne Fulda explica com actuava el nen prodigi que avui dorm al palau de l’Elisi quan el va ­fitxar David de Rothschild per al seu banc: “Exerceix el seu encanteri en tothom i, malgrat algunes travetes i petites enveges naturals, aconse­gueix aplegar rere seu joves i no tan joves; i ho fa mostrant-se encantador amb ­tothom”. L’encanteri. El tipus enci­sador. La República que fa olor de Nenuco. Macron va connectar i va ser descrit com la gran esperança europea. A l’hora de la veritat, ha estat la cancellera Merkel la que ens permet alimentar esperances assequibles. Però Merkel sí que té un partit, una màquina que exerceix sobre cada pam de la nació, amb terminals en fàbriques, escoles, esglésies i associa­cions veïnals. Una cosa seriosa, vaja.

Si un partit no aplega persones en barris i pobles, picant pedra, som davant un bluf

El no-partit de Macron ens regala avui una lliçó lluminosa, que en prenguin nota els que vulguin estalviar-se la patacada: la política és gent sobre
el terreny, persistint durant molt de temps, a les verdes i a les madures, i fora dels focus. Les xarxes socials ­creen el miratge d’una implantació que, a la mínima de canvi, es volatilitza i queda en res perquè, en realitat, mai no va ­transcendir la bombolla autorefe­rencial. Si un partit no aplega persones en barris i pobles, picant pedra, som davant un bluf. Per exemple, Cs a Catalunya.
 
No hi ha misteris, no hi ha miracles. Hi ha suor i trepitjar fins a l’últim racó de la comarca més recòndita. Sembrar. Michael Ignatieff, el canadenc que va aspirar a primer ministre i va perdre, ho resumeix d’aquesta manera: “Si internet substitueix la política, desapareixerà tot contrast amb la ­realitat i ja no hi haurà cap ocasió perquè un votant contempli en persona un polític i prengui la decisió de con­fiar en ell o no, de creure’l o no”. El professor rebla el clau així: “La política ha de continuar sent una cosa corpòria perquè la confiança és corpòria”.

Etiquetes: