02 jul 2020 Canvi de pell
No se sabia. Però se sabia. Coneixíem el que es rebutjava però no el que es proposava com a alternativa. Vam anar a la manifestació del 10 de juliol del 2010 per protestar per la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut perquè ens sentíem maltractats per l’Estat del qual érem i som contribuents. Està de moda escriure sobre aquell moment zero del procés fent la trampa de presentar-lo com si ja llavors se sabés tot el que vindria després, inclosa la condemna de presó per a diversos membres del govern. Però no. Jo vaig ser-hi, tinc memòria, i no em resigno a donar per bo el relat que falseja el que vam viure, perquè encaixi –suposo– amb certs discursos d’ara, en què els expulsats del projecte Espanya són caricaturitzats com a gent il·lusa i adoctrinada que va decidir trencar un món perfecte.
Començo reproduint el que vaig escriure a La Vanguardia aquell dissabte, la portada de la qual exhibia un gran titular: “Provocació”. Recordeu que el TC va decidir difondre la totalitat de la sentència contra l’Estatut del 2006 la vigília de la manifestació, un gest pensat per provocar molts catalans. “La manifestació servirà –apuntava– per recordar el que és obvi: Catalunya existeix i no accepta viure amputada, maltractada i sota vigilància”. Vaig afegir una cosa que calia remarcar: “d’acord: Catalunya és plural en la seva composició i no tots els catalans són catalanistes. Però al costat d’aquesta dada n’hi ha una altra, definitiva: només el catalanisme o nacionalisme català és capaç de mobilitzar la centralitat social i d’organitzar la defensa dels interessos del país”. Quan redactava aquelles línies, ni jo ni ningú no sabia que la paraula independència deixaria de ser tabú després d’aquella manifestació i que ocuparia el centre del debat públic. Tampoc no estava previst que el catalanisme polític canviés ràpidament en sobiranisme. Aquesta és la veritat.
De la manifestació per la sentència contra l’Estatut, molts autonomistes en van sortir independentistes
Tinc una imatge al cap que sintetitza aquell capgirament. El meu amic –l’anomenarem Alfred– va ser amb la seva esposa en aquella manifestació, mogut per una cosa que anava més enllà de l’emprenyament: la indignació i un sentiment d’humiliació col·lectiva. Més enllà del “català emprenyat” que va dibuixar Enric Juliana. Aquest amic –bastant més gran que jo– era lector d’ El País , es considerava progre, va admirar i va votar durant anys González, no li va agradar mai Pujol i estava molt lluny de la retòrica del nacionalisme; a més, per motius laborals, havia viscut a Madrid, on s’ho va passar molt bé. En definitiva, l’Alfred era un tipus a qui l’hi portava fluixa l’Estatut, el sostre d’autogovern i l’Espanya plurinacional. Però el guió es va alterar.
Alguna cosa va succeir en la ment i el sentiment de la gent més informada –un fet inèdit– perquè l’Alfred i molts milers abandonessin la indiferència i es prenguessin la molèstia de fer-li botifarra al TC. I va passar l’imprevist: l’Alfred –recordeu, un que votava sempre als socialistes– va corejar per primera vegada en la seva vida el lema “in-inde-independència”, que va sortir de la seva boca sense saber ell molt bé com. El meu amic va acabar amb una bandera estelada com a capa, performance inimaginable a priori. L’escena no és banal. És la plasmació d’una crisi que la major part de polítics de Madrid han menyspreat, amb explicacions a la mesura de la seva mediocritat i la seva escassa voluntat d’afrontar la realitat.
Estic evocant la imponderabilia d’aquella manifestació de la qual es compliran deu anys d’aquí pocs dies. Ryszard Kapuscinski, el gran reporter polonès mort el 2007, considerava que és essencial captar “colors, temperatures, atmosferes, climes, tot el que anomenem imponderabilia, que és difícil de definir, i que tot i això és una part essencial de l’escriptura”. L’ambient de qualsevol esdeveniment és atapeït de “certs indicis, certs microsenyals en aparença insignificants” que, segons l’autor d’ El Sha , ens ajuden a “preveure el que s’estava preparant”. Una paraula, un gest. En aquella manifestació, molts van entrar-hi autonomistes i en van sortir independentistes, com si haguessin canviat de pell després de la insolació extrema del TC. Aquell fenomen va ser alhora un acte reflex i una presa de consciència madurada. El sentiment d’humiliació va connectar amb una cosa molt forta que és en la base de la demanda d’un referèndum: ningú no accepta a les bones una dominació que es percep injusta. Ningú.
Moltes persones van experimentar el mateix que l’Alfred, tantes que, en menys de tres anys, el catalanisme polític va ser arraconat per la idea de la independència. Si això no s’analitza amb serietat, no pot fer-se un debat honest sobre el futur de les relacions Catalunya-Espanya. Perquè, malgrat el col·lapse del procés i la repressió policial i judicial, resulta sorprenent la vigència de l’editorial que diversos diaris catalans –també La Vanguardia – van publicar el 26 de novembre del 2009. Aquell text advertia del perill de retallar i buidar el que havia votat la ciutadania. El meu amic Alfred s’ho va prendre com una cosa personal, i no va ser l’únic.